Tàrrega, paït

Les primeres impressions en una fira amb mig centenar de propostes que passen només en 4 dies obliga a escriure ràpid, sense poder reflexionar gaire. Recuperem, ara, algunes de les peces que, amb tota seguretat, trobaran espai en altres festivals o en la cartellera de Barcelona, en un futur més o menys pròxim.

‘Màtria’

a Carla Rovira ataca la memòria històrica, sense obviar la primera persona del singular. Trencant els codis convencionals i extraient suc de cada escena. La informació arriba espessa, quasi al límit del col·lapse de l’espectador, i per això serveix diferents recursos per estovar-la i fer-la ben digerible. Ara, tot i la ironia negra, la seva veu és de jove crescuda en el debat militant i que no té por de ser políticament incorrecta. Màtria passa per molts estadis, reals i fantasiosos, en què el públic es troba seduït, com si es trobés enmig d’una dolça teranyina textual: sap entrar i sortir de la Veritat per transmetre una realitat nova i encara fer un gir que trenca, en realitat, la seva recerca, però que vol ser honesta i donar-li el pes concloent del punt final.

‘Pool (no water)’

a Íntims Produccions remata la seva posició nihilista d’una joventut sense esperança, amb la complicitat de bona part de la factoria Wohnwagen (Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú). Si a Wasted envejaven l’amic que va perdre la vida als 15 anys, quan pensaven que tot era possible, ara fan un pas més cap a l’autodestrucció amb l’obra de Mark Ravenhill: de la colla d’amics bohemis artistes, una va triomfar i els altres van quedar relegats a la cuneta. El resultat és una peça de gran intensitat, amb una buidor que va eixamplant la fondària d’aquesta piscina. En realitat, és un pou d’on tots aquests artistes bohemis atrapats en la joventut fantasiosa no saben sortir-ne. El corc més pudent de l’amistat és l’enveja. Es tracta d’una peça construïda amb canvis de dispositius que donen gran intensitat a l’escena: aclapara i busca una certa incomoditat de l’espectador. No és una peça amable, però sí que es revela còmplice perquè el cant al desesper és des d’una joventut inquieta. Amb passió i ambrigor.

‘Bologna: Pasolini’

a La Veronal és una companyia que no es pot deixar escapar. L’any passat, Morau va presentar un treball de Kukai Dantza molt potent. Ara, hi ha un notable estilisme. Tot i que busquen la representació de l’assassinat de Pasolini, que furgui en la consciència d’una societat que mai s’ha preocupat realment de saber qui va provocar-la (ni de resoldre el cas, sobretot des que el condemnat ha mort recentment), el preciosisme l’allunya de la brutalitat. Els mitjons blancs no s’ensagnen. La idea de retransmetre és amb molta fredor. En canvi, l’espai sonor (sovint uns sorolls que inquieten) ara s’ha estovat amb una música harmònica. És probable que l’obra segueixi creixent, trobant unes ombres que ara semblen d’Actors Studio i no de la vulnerabilitat vital.

‘The legend of burning man’

aInsectotròpics ha madurat. La seva base de treball és la mateixa: són els fills avantatjats de la Fura dels Baus amb una confluència de llenguatges i una estètica bruta però molt cuidada. Ara demostren maduresa en una nova mirada d’aquell Bouazizi del 2013. La peça interroga, increpa, fa pensar i no decau ni s’espanta de presentar un teatre ritual, conceptual, que ja van presentar a Compra’m, a Tàrrega, el 2015.