els stones a barcelona
d.c
De nou, més en forma que mai
Els Stones reuneixen des de coetanis seus fins a adolescents àvids
Els que havien pronosticat mil cops que els Stones no tornarien es van tornar a equivocar. I podien haver estat tres dies omplint l’estadi. El públic, de totes les edats, des de ye-yés de la generació de la banda fins a adolescents que no van parar de ballar quan el grup de Loquillo va iniciar el concert com a teloner. Recordo els de sempre, amb un impecable Carles Prats vestit per a l’ocasió. I per a l’ocasió, un començament que és el que a mi particularment més m’agrada, Start Me Up, i a continuació la inoxidable Let’s Spend the Night Together. No puc dir que va ser el millor concert que he vist dels Stones perquè tots m’han agradat. De fet, m’agraden més en directe que en els discos, malgrat que repeteixen les mateixes cançons i es podria considerar poc original. Cada nit, però, la força del grup i l’energia del solista em commouen. No hi ha ningú de l’esfera del rock blanc que els hagi superat en aquests xuts intensos, ni els Who.
Amb tot el xou que s’havia repetit en visites anteriors, amb l’endinsament de la plataforma amb els músics enmig del públic, els Stones no van voler defraudar ningú amb una collita d’èxits dels anys seixanta i setanta, on no van faltar Miss You, Respectable, It’s Only Rock ’n’ Roll (But I Like It), Honky Tonk Women, Sympathy for the Devil, Jumpin’ Jack Flash i Brown Sugar, és a dir una antologia de les millors cançons de la nostra època, amb un final culminant amb (I Can’t Get No) Satisfaction. No sé per què, però les visites del grup no són simplement concerts memorables. Cosa dels diables?
estadi OLÍMPIC