Xavier Antich. situació crítica
montse frisach
“Avui ja res no es pot explicar si no és sortint de la distinció jeràrquica entre artistes”
Té sentit la crítica d’art avui?
I tant! Tant com en tenia en els seus orígens, quan era un intent de descriure les obres d’art i explicar-les, de pensar el seu significat i d’avaluar la seva importància. Només que avui, és clar, la crítica d’art acompleix una funció diferent de la que tenia en el segle XVIII. Avui fa un paper d’intermediació, com un agent més, sense el caràcter sacerdotal de gestor del sentit, que abans tenia, i el caràcter judicial d’avaluador de les obres en termes de valor.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
La situació actual és més complexa. Amb la fi de l’economia fordista de la producció en cadena, que reservava per a cada treballador una comesa específica com a peça d’un engranatge més complet, no s’ha modificat només la producció industrial sinó, també, l’àmbit general de la cultura i, evidentment, també el món de l’art. A la vella distinció entre, per simplificar, artistes, museus i crítics, amb la seva proliferació de treballs, fins aleshores especialitzats (comissaris, conservadors, teòrics, historiadors...), se li han desquadrat les frontisses internes. Els artistes comissarien exposicions i escriuen textos teòrics i crítics; els comissaris s’impregnen d’una dimensió estrictament artística en tots els treballs vinculats al display de les exposicions; els crítics, que fins aleshores havien d’interpretar i valorar obres i exposicions, les fan literalment, les produeixen. En museus i centres d’art, el treball creatiu es reparteix entre molt diverses esferes, començant pels muntadors i acabant per totes les estratègies de disseny que exerceixen les diverses instàncies d’intermediació per posar en circulació les creacions artístiques. El crític d’art, avui, és una peça tan mòbil com l’univers del qual forma part.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
Els favorits, pel que tenen i com ho tenen, el Mauritshuis de la Haia i la Frick Collection de Nova York. Pel que fan, el Museu Reina Sofía. No m’he plantejat mai no entrar en cap.
Tàpies té successor?
No crec que es pugui parlar en aquests termes dinàstics.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
L’art català, no. Certs mitjans, historiadors o crítics, sí. Però, com a mínim des de 1967, sabem que ja res no pot explicar-se si no és sortint de la distinció jeràrquica obsoleta que distribueix els artistes de manera piramidal per la seva influència o el seu valor.
Per quins artistes aposta?
L’art a Catalunya té tanta diversitat, també generacional, i tant d’interès, que la llista seria interminable: des de Llena, Àngel Jové, Muntadas o Francesc Torres fins a Núria Güell, Lúa Coderch, Mireia Saladrigues o Alicia Kopf. On hi hagi talent i apostes dignes de ser rumiades és sempre bon lloc per ser-hi.
Realment interessa l’art al públic català?
Al “públic” així, en general, diria que no pas gaire, si ho mesurem en termes quantitatius.
Som un poble artísticament madur?
No entenc exactament el sentit de la pregunta, però diria, en tot cas, que hi ha reptes importants pendents. En l’Informe anual del Conca del 2011, encara disponible online, ja vam denunciar que hi havia dèficits greus en l’educació artística del país, en molt diversos fronts, des dels programes educatius en l’ensenyament fins als mitjans de comunicació.
Els polítics es creuen l’art català?
Així, en abstracte i presos en conjunt, i amb la reserva d’excepcions puntuals, diria que no, en absolut.
Als polítics, en abstracte, no els interessa l’art en absolut”