discos
francesc espiga
Ben tornat, amic James
Parlar d’un retorn esperat no seria del tot exacte, ja que la sensació latent és que LCD Soundystem no van acabar de marxar mai del tot. I, això, malgrat que l’abril de 2011 van celebrar un concert al Madison Square Garden que pretenia ser una cerimònia de comiat formal, un adéu per a un grup i el seu lider, l’omnipresent James Murphy, que es confessava musicalment deshidratat i espremut. Però no. Per convicció, o senzillament desig, ja des d’un bon principi vam tenir la sospita que, la seva, era una tornada inexcusable. Perquè LCD Soundsystem són, senzillament, carn d’escenari. És el seu hàbitat. Així les coses, al Primavera Sound de 2016 ja se’ls va poder veure en una gira de retrobament i que era l’avantsala de la publicació d’un nou treball, American Dream, que tot just ara acaba de sortir del forn. Amb nou material sota el braç, doncs, el seu ja és un retorn del tot consumat.
Estructurat a partir d’una desena de cançons, la primera sensació que desprèn el treball és que el grup ha rebaixat múscul. Continuen sent una batidora on tot hi és benvingut, des de l’actitud descamisada i punk de Murphy als ritmes més genuïnament electrònics –de fet, n’hi ha més que mai–, però, en línies generals, American Dream és, possiblement, el seu disc menys ballable. Un fet que, en absolut, implica que no tingui nervi. Perquè d’intens ja ho és, tot i que és una pulsió més extravertida i assaborida des de l’intimitat. De fet, ha estat presentat com el projecte més introspectiu del grup, circumstància que porta implícit fer un pas endavant en la seva carrera i enriquir, encara més, la paleta musical pròpia amb tonalitats renovades. Més íntims? Potser. Menys inquiets? Per res del món.
Concebut, també, com un homenatge als seus grans referents artístics –des de David Bowie a Joy Division–, American Dream inicia el seu recorregut per les entranyes de l’univers de la banda amb Oh baby, una peça turmentada i captivadora construïda a cops de sintetitzador, i que dóna pas a Other voices, la més animada de tot el conjunt amb un funk persistent que es conjuga amb la veu d’un James Murphy que més que cantar les paraules, les mastega. L’American Dream que li dona nom i Emotional Haircuit representen el pic emocional d’un disc que, un cop passat el filtre de la resposta del mercat –per ara més que bona–, s’haurà de veure com el defensen en directe. Sobre això, però, cal receptar paciència, perquè, a dia d’avui, LCD Soundsystem no té data confirmada per presentar-lo aquí. Mentrestant, ens haurem de conformar amb el seu retorn enllaunat. Que, tot sigui dit, no és poca cosa.