L’altre Lluís XIV agonitzant

Just el dia en què va complir-se el primer aniversari de la seva mort, el passat 29 d’agost, Lluís Carbó va ser homenatjat a Begur, on estiuejava, amb la projecció d’Honor de cavalleria, el film d’Albert Serra en què encarna el Quixot com si fos una persona realment existent amb les seves fantasies de cavaller: totes les aventures són dins del seu cap. Era la primera vegada que molts dels assistents revèiem la pel·lícula després de la mort de Carbó. Aleshores vam adonar-nos que havia adquirit una altra significació que va fer-se palpable quan, cap al final, va emocionar-nos l’escena en què el Quixot, cansat i desencisat, és conscient que morirà aviat. Li ho diu a Sancho i li encomana que segueixi el seu camí. I és així que, com que les pel·lícules sempre passen i es viuen en present, vam imaginar que Lluís Carbó transmetia una comesa a Lluís Serrat (Sanxini), que també era a Begur i que recordava el company d’aventures com el seu “mestre”. Tenint present les altres obres amb la presència de Carbó i Serra, des d’El cant dels ocells fins a la instal·lació Singularity, circulava la idea que el cinema d’Albert Serra ha registrat la història d’una amistat i la transmissió d’un llegat: Serrat transporta la memòria de Carbó i manté viu l’esperit del “mestre”. Pocs dies després, disfrutant d’una tarda meravellosa a la terrassa del bar Marítim a Cadaqués, pensava en allò viscut a Begur amb Honor de cavalleria abans d’arribar-me fins a la Galeria Cadaqués per veure-hi Roi Soleil, una videoinstal·lació d’Albert Serra de 61 minuts que ha sigut configurada a partir de les 29 hores de filmació enregistrades a la galeria Graça Brandão, de Lisboa, mentre Lluís Serrat hi feia una performance en què representava l’agonia de Lluís XIV. A Lisboa, doncs, Albert Serra va realitzar finalment la idea que, concebuda originalment per al centre Pompidou, va ser abandonada per després reconvertir-se en La mort de Lluís XIV. A París havia de protagonitzar la performance Jean-Pierre Léaud, que ha causat impressió interpretant el Roi Soleil agònic a la pel·lícula de Serra.

Que Lluís Serrat reemplacés Léaud en la materialització de la idea original (i en la videoinstal·lació que n’ha derivat) em semblava, d’entrada, una idea genial. Li ho vaig comentar a Huc Malla, el propietari de la Galeria Cadaqués, on li vaig trobar abans que s’hi projectés Roi Soleil. Ell em va explicar que feia temps que demanava al seu amic Albert Serra (el món creatiu del qual és ple de complicitats) que exposés a la seva galeria. Finalment, el cineasta va trobar-ne la manera. El cas és que Malla em va comentar que, si la idea em semblava genial, què li diria després de veure-ho? Li vaig dir que, de fet, només havia intuït vagament per què és genial i que, un cop ho havia vist, comprenia per què ho és: Albert Serra, sense menystenir per això Jean-Pierre Léaud, dona irònicament la volta als que suposàvem que, per representar de manera convincent l’agonia de Lluís XIV, necessitava un actor experimentat per no dir-ne professional. Lluís Serrat està genial en una hora que condensa les vint-i-nou hores en què va encarnar una agonia: la gestualitat facial, els gemecs, els moviments corporals.

Però, a més, amb una llum vermellosa que evoca la d’un laboratori fotogràfic, com si assistíssim a la revelació d’un secret, Albert Serra exhibeix de nou la seva sensibilitat pictòrica en els enquadraments, en el rostre de Lluís Serrat reflectit en un mirall, en la plàstica d’unes imatges en què un objecte o la roba n’ocupen la superfície. Anava a dir que, malauradament, Roi Soleil va deixar d’exhibir-se fa quatre dies a Cadaqués. Però, a partir del 6 d’octubre, ho podran veure a la Fundació Lluís Coromines, de Banyoles, la ciutat de Carbó i Serrat.