Les ombres i els grecs

Apología de las sombras, de Sílvia Rins, ens ofereix un panorama poètic estimulant, divergent, fins i tot inquietant, apte per a aquell lector amb ànsies de versos profunds que disseccionin les veritats del nostre temps. Amb un estil molt personal, trobem poemes delicats i subtils, o incisius o irònics per moments. Perquè Apología de las sombras és un llibre contemporani i valent, que tendeix ponts cap a un passat hel·lenístic del qual l’autora beu, així com bona part de la nostra cultura occidental.

Amor, sexe, desmitificats però mítics; inseparables; entre la ironia i el tribut al seu propi designi. I, sobre aquest tema d’ara, de sempre, transgressió, incorrecció moral, atreviment, com si tot fos la projecció d’algú que des de la seva cova (connexió molt clara amb el mite de la caverna de Plató), intentés esbrinar què passa fora, i així saber de què va aquesta història que és la vida. Un llenguatge precís, que inclou terminologia científica quan ho creu necessari, per cercar la paraula justa, encara que no sigui la més poètica des de la perspectiva tradicional, sentimental i pseudoromàntica.

Apología de las sombras mostra un món fosc, tèrbol, amb eclosions de llum fosforescent, però fora de la gamma del rosa. No és la seva tonalitat. El missatge que ens arriba és que no podem oblidar que el cos i els seus imperatius importen; que l’ànima existeix en algun lloc que no és possible situar; que la relativitat de totes les coses –més enllà d’aquesta certesa– ens fa extremadament difícil aprehendre-les i molt menys jutjar-les. Una de les poques realitats que ens arrelen al nostre propi ser és el desig, glòria i maledicció de l’home i de la dona per igual, i que tant pot alçar-nos des del sòl com enfonsar-nos irremeiablement.

Sense concessions ni tabús, ple de paraules i imatges potents, Apología de las sombras és, al meu entendre, un poemari molt bell. Per sobre de tot destaca el seu caràcter innovador, així com l’actualitat temàtica i un llenguatge a través del qual s’insereix en el nostre món i el nostre temps. És, en definitiva, un agitador de consciències, fins i tot del subconscient adormit que tots preferim ignorar. Com en els mites grecs –rerefons del llibre–, alguns dels seus poemes són terribles, com oracles del segle XXI. En aquest punt d’inflexió entre present i passat radica una bona part de la seva bellesa i del seu mèrit.