Muntatge incert, certesa vocal

L’última representació al Liceu d’Il viaggio a Reims, el 20 de setembre passat, va coincidir amb l’assalt a departaments de la Generalitat i la detenció d’alts càrrecs del govern. Aleshores, hi va haver una protesta viva al teatre que podia dur a fantasiejar que, en la inauguració de la temporada celebrada dissabte, hi hauria una acció semblant a aquella ambquè s’inicia Senso, de Visconti: durant una representació d’Il trovatore, de Verdi, al teatre La Fenice de Venècia es clama contra l’ocupant austríac. Una fantasia, certament. El cas és que s’hi va representar una altra òpera verdiana, Un ballo in maschera, però ningú no va manifestar res públicament sobre la situació actual a Catalunya, malgrat que pot intuir-se que el tema es va fer present en moltes converses prèvies i posteriors a la funció, a més de les dels intermedis.

Parlem, doncs, d’òpera. Feia 17 anys que Un ballo in maschera no es representava al Liceu. Aleshores, hi va haver molts crits, a favor i en contra del muntatge escènic de Calixto Bieito que, ambientant l’acció a l’Espanya de la Transició, posava urinaris als conspiradors i il·lustrava amb una violació a càrrec d’un militar que el camp de l’horror (on Amèlia busca les herbes que, prescrites per la maga Ulrica, curarien la passió que vol reprimir-se) del segon acte és el lloc on s’uneixen el delicte i la mort. Amb tots els excessos de Bieito, hi havia una proposta forta, intencionada, que remarcava allò tèrbol i fosc d’aquesta òpera de Verdi, que, amb un argument en què s’encreuen un amor impossible i una conspiració per assassinar un mandatari polític que deriva cap una venjança d’un marit irat, té com a protagonista el comte Riccardo Warwick, governador de Boston, que emmascara el personatge real que va inspirar-lo, però que va ser ocultat perquè la censura a la Itàlia de l’època, a mitjans del XIX, prohibia que un rei morís en escena: Gustau III, monarca suec assassinat l’any 1792 en un ball de màscares. En canvi, la direcció escènica de Vincent Boussard navega en la incertesa. No només perquè no es decideix entre l’ombra i la llum relativa a una innocència que va perdent-se: la suposada noblesa de Riccardo (tot i que els seus enemics invoquen els caiguts per la seva culpa) representada amb la imatge projectada del rostre d’un nen que plora sang i va enfosquint-se. La proposta navega amb una escenografia plana que encaixona l’escenari, amb la disposició i pobres moviments dels personatges, amb un vestuari a prop del mal gust del dissenyador Christian Lacroix.

Tanmateix, l’espectacle estava salvat per la música de Verdi, interpretada amb intensitat i precisió per l’orquestra del Liceu dirigida per Renato Palumbo, i uns cantants magnífics, entre què van sobresortir el tenor Piotr Beczala (Riccardo) i el baríton Carlos Álvarez (Renato, l’amic del comte i marit d’Amèlia, encarnada per la soprano nord-americana Keri Alkema). El lirisme sobri del primer; la fermesa de l’altre. Tots dos en una meravellosa plenitud de facultats.