Mimetisme

Fa una set­mana va morir, als 70 anys, Anne Wia­zemsky, actriu que, de joveníssima, va ini­ciar-se amb Bres­son a Au hasard, Balt­ha­zar i que, a banda de la seva col·labo­ració amb Paso­lini a Teo­rema, sobre­tot està asso­ci­ada al cinema de Godard entre finals dels anys 60 i pri­mers dels 70, és a dir, en el moment en què el direc­tor que va trans­for­mar el llen­guatge cine­ma­togràfic va posar-se al ser­vei d’un cinema polític per a la revo­lució ajor­nada després del maig del 68. Wia­zemsky, a més, va casar-se amb Godard i, un cop con­ver­tida en escrip­tora, va rela­tar-ne la relació (des del ful­gor de l’ena­mo­ra­ment a la sepa­ració) més de trenta anys després en dues novel·les auto­bi­ogràfiques: Une année stu­di­ese i Un an après. Mic­hel Haza­na­vi­cius, el direc­tor de The artist, es basa més en la segona, encara que par­teix del final de la pri­mera en què Wia­zemsky i Godard es casen i pre­sen­ten La chi­noise, per abor­dar a Mal genio la crisi de la pare­lla.

Amb cons­tants cites dels films de Godard, a la seva manera mimètica i buida, Haza­na­vi­cius aporta una comèdia banal reco­llint bona part dels tòpics rela­ci­o­nats amb el cèlebre direc­tor encar­nat per Louis Gar­rel: el burgès que parla dels pro­le­ta­ri­ats sense conèixer-los, el cine­asta sen­tenciós, l’home amar­gat que, enfron­tant-se amb tot­hom, va iso­lant-se. També apa­reix el Godard domi­nant i pos­ses­siu amb les dones del qual han par­lat els seus biògrafs i Anne Wia­zemsky. Sense pro­fun­di­tat. Tot ple­gat, força super­fi­cial, a vega­des mig diver­tit, de poca rellevància.