De silencis, i de tempestes

Xicu Masó és un actor contrastadíssim que sovinteja els repartiments corals però que guanya valor específic quan protagonitza projectes personals (sigui com a actor, sigui com a director). I ho fa sempre des d’una posició militant amb allò que defensa l’obra. Des d’una poètica, una radicalitat i una senzillesa que acostumen a connectar molt bé amb el públic. Són propostes petites, honestes, des de la veu sense projectar i la proximitat de la sala de petit format. En El metge de Lampedusa fereixen les pauses del personatge perquè fan evident l’aproximació d’una narració terrible: el silenci abans de la tempesta.

El material que es podria extreure de Llàgrimes de sal, text autobiogràfic de Pietro Bartolo, podria ser d’una duresa punyent. També podria ser un perillós biopic que idealitzés el treball d’un metge que durant 26 anys ha estat treballant per salvar vides a les costes de Lampedusa, sent fidel a la llei del mar. L’adaptació d’Anna Maria Ricart és intel·ligent perquè alterna les facetes personals, restant valor al seu dia a dia heroic, amb les explicacions que fan els que han superat la prova del mar. També és molt encertat el to, com qui s’explica en un cafè, amb un grup d’amics, sent clar en els seus punts de vista però despreocupat en les formes. Hi ha, al fons, una oralitat que casa molt bé amb la tradició irlandesa.

Masó afronta una peça que reuneix perfectament les característiques dels seus universos anteriors, sigui en clau de monòleg (La mel, estrenat el 2005 i que fa uns mesos va recuperar), sigui donant referències d’un món nostàlgic, que no obvia un punt de fina ironia, com les adaptacions d’El cafè de la granota de Jesús Moncada a Mequinensa, i L’aigua, que dirigiria. L’actor i director va treballar durant molts anys amb Pep Tosar. Ara ho fa amb Miguel Górriz. No és estrany, perquè tots ells reivindiquen un teatre de petits personatges en situacions, si no heroiques, sí d’una tremenda humanitat i honestedat.

Avui es fa imprescindible que El metge de Lampedusa el vegi el màxim de públic possible. És una obra humanista al cent per cent, que entén les misèries personals i les completa amb els actes de responsabilitat d’un metge vocacional que només volia servir al que ho necessités al seu poble, i que aquests últims anys no para de veure onades contínues de refugiats que fugen de la misèria, els atemptats, la gana, la impunitat. Amb una posada en escena senzillíssima, mana el text i des d’on és dit: des de la persona que, tossuda, insisteix que es conegui aquest nou holocaust del segle XXI, que el coneix tothom (no es pot excusar ningú ara, com van fer els que van conviure amb l’extermini jueu). Les víctimes de Lampedusa només són notícia puntualment, obviant que les onades no afluixen diàriament, que al darrere de cada xifra hi ha una persona, una història amb què tothom hauria de fer un exercici d’empatia.