Novel·la
Lluís Llort
Un bon debut literari
Se sol dir que els crítics són artistes frustrats. Que quan un crític d’art destrossa l’exposició d’un pintor, potser caldria dir-li “fes-ho tu, si tant en saps”. Una cosa no ha de tenir a veure amb l’altra. Un expert en òpera no deixa de ser-ho si només canta a la dutxa i desafina.
En el món editorial hi ha una altra figura similar i oculta, el lector. És la persona que molts cops decideix si un títol es publica o no. Té el seu gust, el seu bagatge i els seus coneixements tècnics perquè la seva valoració privada i exhaustiva permeti l’editor decidir o tenir una primera opinió de pes.
Francesc Bellart (Barcelona, 1984) és un dels homes de confiança de l’editora de La Campana, Isabel Martí. Ha debutat en novel·la amb El editor indiscreto. Tornant a l’inici de l’article, ha fet el salt d’un paper de l’auca a un altre. I supera el canvi de rol amb bona nota. Bellart sap narrar d’una manera ordenada, amb un registre correcte i natural, uns diàlegs versemblants –tot i que en algunes ocasions resulten redundants–, un bon ritme i, com que la novel·la és de misteri, també ha de tenir, i té, una bona administració del suspens i uns referents prou explícits. Aquests teòrics mínims, cada cop costen més de trobar, lamentablement. I no només en debuts.
Alguns autors fugen de les etiquetes i fins i tot s’ofenen. A Clare Mackintosh, precisament autora de La Campana, li molesta que es digui que escriu domestic noire. Bellart, amb un intel·ligent joc metaliterari, en diverses ocasions s’autoetiqueta de domestic noire. I és el que és, sense complexos, perquè tot és bo si està ben fet.
Cristian, narrador en primera persona i en present, és un jove editor independent que les passa magres per tirar endavant el negoci. A través seu, Bellart aprofita per deixar anar quatre veritats crítiques sobre el sector: el vol i dol dels llibres comercials; les molestes crisis dels autors i les seves ínfules; els perills de, com a editor, comprar una traducció i, un cop feta, adonar-te que el llibre no val res... Aquesta visió del món editorial des de dins és l’element que singularitza la novel·la, sens dubte.
Cristian està casat amb Míriam, una noia de caràcter decidit, embarassada de vuit mesos. La parella també té l’Eric, un nen d’uns tres anys. Viuen a la zona de la Llacuna, a tocar del Poblenou de Barcelona. Al pis del costat s’instal·la una parella de Madrid, Juan i Sara. Estan a punt d’inaugurar un restaurant. Ell, però, es llença pel balcó (setè pis). Ella, de comportament absent i amb un passat fosc, té una novel·la a mig escriure –amb una trama interessant que es mereixeria ser desenvolupada per Bellart en un projecte futur– i per això es relaciona amb l’editor. Míriam comença a sospitar que alguna cosa no va a l’hora. Cristian primer se’n riu, però acabarà obsessionat a esbrinar la veritat.
Amb molt d’humor britànic, intercalant situacions domèstiques i amb la participació paròdica d’Iván, un dels autors de Cristian, i del policia veterà García, Bellart ofereix una trama distreta i mesurada. Un debut remarcable que, sense grans pretensions, deixarà una majoria amb ganes de llegir noves obres de l’autor.