Per entendre els samurais

Els preceptes morals dels samurais no estan recollits en un text únic i canònic, sinó que es van transmetre de manera oral durant segles. En tenim diverses aproximacions complementàries, una de les quals, obra d’Inazo Nitobe, l’acaba de publicar Angle en traducció de Ricard Vela. El bushido. El camí del samurai va aparèixer en anglès a començaments del segle XX i ha tingut una difusió considerable. L’autor, descendent d’una família de samurais i coneixedor de la cultura occidental, incorpora nombroses referències a la història i la cultura d’Europa (Shakespeare, Hegel, Cervantes), ja que considera que el bushido comparteix més d’una característica amb els codis de la cavalleria (i d’Esparta, i de les legions romanes, i de l’exèrcit prussià). Certament, hi coincideix en l’èmfasi en la lleialtat, el coratge, l’honor i la cortesia, si bé el bushido els entén a la manera oriental.

Nitobe repassa les bases budistes i xintoistes del codi samurai, com ara la renúncia a un mateix i l’obediència al senyor. En destaca tres aspectes: la saviesa, la benevolència i el coratge, als quals afegeix més endavant l’autocontrol, l’austeritat i la manca de càlcul. Són principis senzills, vinculats a la pràctica i a la vida quotidiana, que no coincideixen amb la banalització del bushido que trobem en burdes aplicacions empresarials o en els gurus del coach, però que ens ajuden a entendre figures com la dels quaranta-set ronin, el capteniment dels samurais que veiem als films de Kurosawa, l’esperit comú de les arts marcials, la figura dels kamikaze o el costum secular del seppuku (harakiri), que tant va obsessionar Yukio Mishima.

Si el samurai encarna l’essència del Japó, la flor del cirerer (sakura) encarna l’essència del samurai. Inazo Nitobe la compara amb la rosa, tan estimada per Occident. “Les espines que es troben ocultes darrere de la dolçor de la rosa, la tenacitat amb què s’aferra a la vida, com si tingués por d’esfullar-se abans d’hora i s’estimés més marcir-se a la tija, els seus colors ostentosos i el seu perfum intens són totes característiques oposades a les de la nostra flor, que no amaga punyal ni verí darrere de la seva bellesa, que està sempre disposada a abandonar la vida quan la naturalesa la reclama, que llueix uns colors del tot discrets i exhala una aroma tan lleugera que no podria embafar.”