“Quantes dones potents hi deu haver silenciades?”

Tot va començar el 1992. Jo estudiava a Bellaterra i hi vaig conèixer el pare del meu primer fill. Ell era llibreter i vam anar a viure junts. Tenia una gran biblioteca en francès, sobretot llibres de filosofia, i a mi em va atraure molt Walter Benjamin, com a estudiós de la poesia, com a preclar que va anunciar el triomf del nazisme, com a amic de Rilke, pels seus estudis sobre art... Vaig anar aplegant-ne llibres i també em va interessar el seu entorn. Així vaig anar a parar a Lacis. M’intrigava que tots en parlessin malament. Hi havia un misteri sobre ella.

La titllaven de cabaretera, de mala dona, d’espia, de portar-lo pel mal camí, d’estar passant informació als nazis o a la KGB, acusacions molt bèsties!, quan, de fet, la van estar vigilant durant dos anys abans de portar-la al Gulag. La van interrogar sobre Benjamin i mai no va dir res.

Bé, primer fantasiejava amb la idea d’escriure sobre Benjamin, però ja n’han sortit moltes coses. En canvi, Asja és una gran desconeguda. No hi ha res sobre ella i els especialistes de l’època sempre la bandegen amb una sola frase que van repetint. Tiren pel dret. No investiguen. Ho trobava molt injust. Fa un parell d’estius estava amb una novel·la que em va sortir de mare i vaig decidir canviar de tornes. Vaig recuperar els meus quadernets de fa vint anys, sóc molt formigueta i tot ho guardo. I la vaig escriure en un temps rècord. Des que vaig començar a escriure novel·les, que en vull tenir una cada Sant Jordi. És el màster d’escriptura creativa que no em puc pagar.

Sí, vaig tenir revelacions meravelloses del temps que va estar al Gulag i que em van impressionar molt. S’hi va estar deu anys, un rècord, ja que el màxim de supervivència eren cinc. Va ser el que ella en deia “l’hivern més llarg de la meva vida” i va sobreviure perquè va crear un grup de teatre. També em van sorprendre els seus treballs sobre teatre infantil proletari, el seu mètode d’improvisació, les trobades amb Brecht, amb Tsvetàieva, amb Cocteau... Tot el que hi ha a la novel·la, per increïble que sembli, està documentat. El que més em sorprenia és que encara ningú no n’hagués fet una novel·la, però la vida ja les té aquestes coses: de sobte, topes amb un regal que era per a tu.

Sí, com a dona lliure. Ella és una autèntica bolxevic del 1917, una mare divorciada que s’autoimposa no tenir parella per tenir temps per a la seva obra. Va creure que realment hi havia una altra manera de viure en igualtat i va patir el conservadorisme soviètic. He volgut desestigmatitzar-la. Ella viu un món intel·lectual molt potent, tots uns pitxabraves, i queda a l’ombra. Per la seva personalitat, és poc procliu als lluïments acadèmics. Semblava que no havia fet res, quan veritablement és una dona potentíssima.

Lacis es permet dir-li el que mai no s’havia atrevit a dir-li ningú. Li demostra que hi ha una part pràctica, li dona a conèixer tot el que ella fa i ell es replanteja moltes coses. Li diu que utilitzi l’humor, que no faci literatura morta, que el secret de l’època que estan vivint és l’acció. Ella és la Yoko Ono de l’Escola de Frankfurt.

És totalment injust. Era guapíssima, però se’n conserven poques fotos perquè no utilitzava la seva imatge. Era una activista. Quantes dones hi deu haver que ningú no s’ha preocupat de buscar com realment van ser i se les ha dibuixat de mateixa manera, com unes fresques? La gent no és conscient del que hi ha amagat.