L’espai d’atenció intel·lectual

En una ocasió, Josep Maria Subi­rachs, en ser pre­gun­tat en una entre­vista pel seu escul­tor pre­fe­rit, va res­pon­dre: “Tut­mo­sis”. I Antoni Tàpies, a la pre­gunta de qui podria ser el seu epígon més directe va con­tes­tar: “No se m’acut ningú”. Com va expli­car Pierre Bour­dieu, el camp artístic es un espai social en el qual es lluita per sobre­sor­tir. Els seus agents ocu­pen en aquest espai un deter­mi­nat lloc, des del qual actuen per man­te­nir la seva posició, si aquesta és pri­vi­le­gi­ada, o per acce­dir a posi­ci­ons més domi­nants. Per això és neces­sari estar atents als rivals o com­pe­ti­dors, perquè tot­hom vol ocu­par els pri­mers llocs i des­ta­car, cri­dar l’atenció. El sociòleg nord-ame­ricà Ran­dall Collins explica aquest fet pro­po­sant-nos que fem una visu­a­lit­zació: “Ima­gi­nem una gran quan­ti­tat de per­so­nes enmig d’una planúria oberta, del tipus que apa­rei­xen en els pai­sat­ges de Sal­va­dor Dalí o Gior­gio de Chi­rico. Cadas­cuna d’elles està cri­dant: «Escol­teu-me!» Així és l’espai d’atenció intel·lec­tual”

Quina és l’estratègia que apor­tarà el major nom­bre d’oients? N’hi ha diver­ses. Una d’elles és inten­tar allu­nyar els rivals o bé igno­rar-los deli­be­ra­da­ment. Quan Jeff Koons diu que l’obra d’art només té dos des­ti­na­ta­ris, la mirada del públic que la con­tem­pla i la del col·lec­ci­o­nista, ignora els crítics i ente­sos que no el reco­nei­xen com ell vol­dria. Es pot cons­ta­tar que no hi ha gai­res escrip­tors con­sa­grats que defen­sin l’obra d’escrip­tors joves que estan començant a fer-se un nom, men­tre sur­ten per la tan­gent dient que només lle­gei­xen els clàssics. Totes aques­tes decla­ra­ci­ons són, natu­ral­ment, armes de com­bat.