Crítica banal

En un museu d’art contemporani d’Estocolm, el director del qual és el protagonista de The square, el servei de neteja escombra uns petits munts de sorra sense adonar-se que formen una instal·lació artística. Amb aquest acudit fàcil, Ruben Östlund vol exemplificar la fotesa de l’art contemporani, objecte d’una burla recurrent en el cinema actual que potser hauria d’analitzar-se. Una brometa sobre l’art convertit suposadament en una broma. Hi ha d’altres detalls al film que igualment defineixen la brotxa grossa amb la qual el cineasta suec, catapultat amb la Palma d’Or a Canes, aborda l’art contemporani (amb les seves institucions i el seu finançament a càrrec de les elits que apuntaria les contradiccions quan vol ser una forma de denúncia) per articular una mirada crítica al món occidental pel que fa a la indiferència social davant dels més desfavorits, la manca de confiança lligada a la por de l’altre, els prejudicis que entorpeixen les relacions humanes, el cinisme com a forma de vida. La sensació, però, és que el mateix film és banal en la seva crítica a la banalitat. I també nihilista volent fer present el nihilisme contemporani.

Östlund (emergit com un nou valor del cinema europeu amb Fuerza mayor, a propòsit del trencament d’una família en unes vacances als Alps) té idees ocurrents que dilata en llargues seqüències (com ara una que conté la disputa entorn d’un condó amb semen i una altra en què un home simiesc fa una performance en un acte que aplega rics benefactors de l’art) que poden ser celebrades, però que també poden causar un efecte de saturació. O la sensació que es complau en les seves ocurrències fins a l’esgotament.