Janer torna a Mallorca

L'escriptora situa a l'illa una història coral d'amors i secrets en què els personatges s'han de reconciliar amb el passat

La idea par­teix de l'encon­tre fortuït de l'escrip­tora amb un senyor jubi­lat que havia tre­ba­llat al depar­ta­ment de Car­tes Mor­tes de Cor­reus, que era l'àrea on abans ana­ven a parar els sobres sense remi­tent o des­ti­na­tari clar i que, per tant, s'aca­ba­ven des­truint al cap del temps. Un dels pro­ta­go­nis­tes de la novel·la, en Lluís, sent una fas­ci­nació per les car­tes. Quan ell era un infant, la seva mare, Ricarda, va morir trista i amar­gada, espe­rant que el car­ter li dugués el mis­satge amb una res­posta que ella espe­rava amb delit. Aquest epi­sodi el marca en el pas­sat i l'haurà de recu­pe­rar ja com a adult. Però les car­tes seran deter­mi­nants per a en Lluís també en plena joven­tut, quan, tot i ser estu­di­ant d'història de l'art, opta per tre­ba­llar a Cor­reus, i acaba com a res­pon­sa­ble del depar­ta­ment de Car­tes Mor­tes. Allà, expe­ri­menta una fixació inex­pli­ca­ble per les car­tes que periòdica­ment arri­ben amb una única sig­na­tura: Paula. El noi inves­ti­garà per inten­tar des­co­brir la mà que escriu aque­lles notes que el tras­bal­sen pro­fun­da­ment.

Janer pren també com a referència d'aquest par­ti­cu­lar depar­ta­ment postal un conte de Her­man Mel­vi­lle, en què el per­so­natge prin­ci­pal havia tre­ba­llat a l'Ofi­cina de Car­tes Mor­tes de Was­hing­ton.

La Paula és una altra de les pro­ta­go­nis­tes de la novel·la. El seu pare és un pin­tor excels, en Gerard, que, després de tri­om­far inter­na­ci­o­nal­ment, es reclou a Pollença, on ella dedi­carà mol­tes ener­gies per cui­dar el seu pare en la seva vellesa i vet­llar perquè la seva obra es man­tin­gui mal­grat la decre­pi­tud física de l'artista. La com­pa­nya d'en Gerard, la Mar­tina, té un influx fortíssim en pare i filla, i mar­carà la seva existència; també en Sergi, mar­xant sense escrúpols amb qui la Paula s'haurà d'enfron­tar.

«És una novel·la de secrets. Tots en algun moment espe­rem algun mis­satge. I, encara que hagin can­viat els sis­te­mes de comu­ni­cació, sem­pre guar­dem un SMS o impri­mim un e-mail per no per­dre'l. Tenim neces­si­tat de comu­ni­car-nos», subrat­lla l'escrip­tora. «Quan era jove escri­via car­tes, ara no, però escric SMS i e-mails llarguíssims! Per a mi les parau­les escri­tes són molt impor­tants.» Janer, en aquest volum, retro­ce­deix a una època poc defi­nida en què el car­ter del poble es des­plaçava en bici­cleta, i dibuixa l'angoixa d'una dona que el veu pas­sar però ell no s'atura, men­tre ella espera la carta que l'alleu­ja­ria. Al vol­tant de la Ricarda, un con­junt d'homes que patei­xen el seu influx per dife­rents motius. «És una novel·la sobre l'amor en les seves dife­rents face­tes: en la pare­lla, entre pare i filla, o en l'amis­tat que oscil·la entre la lle­ial­tat i la traïció», diu. L'amor pater­no­fi­lial esdevé pos­si­ble­ment la història més punyent del lli­bre. «L'amor per un pare pot por­tar a pren­dre deci­si­ons límit», diu Janer.

Retorn a casa

Car­tes que sem­pre he espe­rat és el retorn als esce­na­ris habi­tu­als de Mallorca, sem­pre pre­sents en els lli­bres de l'escrip­tora, després del parèntesi que va sig­ni­fi­car Pas­si­ons roma­nes, en què la capi­tal ita­li­ana era l'epi­cen­tre. «Tenia mol­tes ganes de tor­nar a Mallorca», explica Janer, que va aca­bar esco­llint Pollença com a esce­nari prin­ci­pal. En una casa cèntrica del poble –Pollença té llarga tra­dició com a vila d'artis­tes–, es va ima­gi­nar que hi viu­rien en Gerard i la Paula, a tocar de les esca­les del Cal­vari, un espai molt cone­gut de l'illa, sobre­tot per la pro­cessó del des­cens de Crist que s'hi fa durant la Set­mana Santa. L'església de la Mare de Déu dels Àngels, patrona de Pollença, i el claus­tre de Sant Domingo són altres dels indrets que hi apa­rei­xen. L'escrip­tora ha vol­gut loca­lit­zar el lli­bre en indrets cone­guts, com ara Llubí (d'on és ori­gi­nari en Lluís), poble a uns 20 quilòmetres de Pollença on esti­ue­java de petita; també hi sur­ten alguns espais de Palma. «Hi ha una impli­cació emo­ci­o­nal meva amb els esce­na­ris de la novel·la», afirma.

Doble versió bilingüe

Maria de la Pau Janer explica que sem­pre havia que­dat «des­con­tenta» amb les tra­duc­ci­ons al cas­tellà, per això, i seguint el con­sell de l'escrip­tora Carme Riera, va optar per tra­duir-se ella mateixa. O, més ben dit, ver­si­o­nar-se. L'escrip­tora asse­gura que no tra­du­eix, sinó que escriu simultània­ment dues ver­si­ons, i que, a mesura que va escri­vint en català i cas­tellà, les dues ver­si­ons «es van auto­a­li­men­tant». «És una opció que ja vaig pren­dre quan vaig ser fina­lista del Pla­neta, i em per­met arri­bar a un públic més ampli», acla­reix l'autora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.