Quan Bob Dylan es va fer cristià

“Vull cantar una cançó sobre el meu heroi”, es proposava Bob Dylan, quan encara adreçava unes paraules al públic, en l’inici d’un concert l’any 1986 a Sydney amb Tom Petty & The Heartbreakers que acabaria veient la llum en format VHS (i que encara espera veure-la en DVD o Blu-Ray). “Tothom té el seu propi heroi –afegia en la introducció d’In The Garden, un tema que, sis anys abans, havia format part del segon capítol de la seva discutida, controvertida, per a molts encara indigerida “trilogia cristiana”. “No sé qui és el vostre heroi... Potser Mel Gibson... Tal vegada Michael Jackson... Bruce Springsteen... Sigui qui sigui, no m’importa cap d’aquestes persones. Jo tinc el meu propi heroi, i ara us cantaré sobre ell.”

L’heroi de Bob Dylan, en efecte, era Jesucrist, com havia quedat més que clar, no gaires anys abans, en una trilogia discogràfica que, per als qui havien tingut fe en Bob Dylan durant la revolucionària dècada dels seixanta, va representar una acció d’alta traïció però que el temps –que ha permès, fins i tot, que ens acostuméssim a veure Dylan tocar complagut davant Joan Pau II– ha revaluat. Parlem de Slow Train Coming (1979), el disc de Gotta Serve Somebody, Precious Angel i Man Gave Names To All The Animals, amb Mark Knopfler a la guitarra i Jerry Wexler, artífex d’un seguit de produccions per a Otis Redding i Aretha Franklin que havien deixat Dylan enlluernat, al comandament de so; l’esmentat Saved (1980), amb un dibuix, indefinible, de les mans de Jesús i els seus devots, a més de cançons com Solid Rock; i Shot Of Love (1981), de temàtica més àmplia però amb cançons tan representatives d’aquells anys de cristiandat com Property of Jesus i Every Grain of Sand.

Han hagut de passar vint-i-sis anys i tretze entregues perquè les Bootleg Series amb què, periòdicament, la discogràfica Columbia fa immersió en el llegat de Dylan s’ocupessin dels anys cristians d’un músic que era net de jueus lituans i ucraïnesos que havien emigrat a Amèrica a començaments de segle i que havia crescut en una petita comunitat jueva de Minnesota. Ho fa, ara, amb Trouble No More, publicat, com és habitual, en tota mena de formats i que es nodreix dels concerts que Bob Dylan, acompanyat de tres, quatre i a vegades fins a cinc coristes extraordinàries i teclistes avesats a ressaltar l’essència gòspel dels seus orgues (Spooner Oldham i Terry Young primer, Al Kooper i Willie Smith després), va fer entre novembre del 1979 i novembre del 1981. Concerts en els quals, durant set mesos, Dylan no va tocar cap altra cançó que no fos del seu repertori cristià (una decisió que fans i promotors van aconseguir rectificar) i que, gràcies a aquestes Bootleg Series, tot i unes qualitats de gravació que no són res de l’altre món, llueixen com un dels episodis més desconeguts i desconcertants, però també fascinants, de l’obra de l’ara premi Nobel.

Per què Dylan va convertir-se en un New Born Christian és una pregunta que encara interpel·la, tot i que en el llibret del disc hi ha reflexions que conviden a aturar-s’hi, com ara la necessitat, generalitzada en molts nord-americans, i exposada per Tom Wolfe l’any 1976 a Rolling Stone, de creure en alguna cosa després de Vietnam i el Watergate. La bellesa de cançons com Every Grain of Sand i Precious Angel, esplendoroses en aquestes Bootleg Series, en qualsevol cas, brillen deslligades de qualsevol declaració de fe.