Quanta humanitat!

Ho comen­tava Àlex Rigola després d’una de les fun­ci­ons amb les quals va pre­sen­tar la seva versió de L’oncle Vània dins d’una cons­trucció de fusta (amb capa­ci­tat per sei­xanta espec­ta­dors) al Tea­tre de Salt: “Quan treus la brossa, surt tot.” No vol­dria dir que els seus espec­ta­cles ante­ri­ors con­tin­gues­sin brossa, en un sen­tit evi­dent­ment metafòric, però el cas és que Rigola ha fet un exer­cici de depu­ració màxima (així, doncs, de neteja) fins a arri­bar a l’essen­cial del tea­tre com a encar­nació subli­mada de la vida. A la caixa de Vania. Anton Txèkhov, amb el subtítol Esce­nas de la vida, no hi caben pan­ta­lles, ni grans deco­rats; de fet, pràcti­ca­ment no hi ha deco­rat, ni attrezzo (només un arbre dimi­nut i els papers on també hi ha arbres dibui­xats) ni tan sols can­vis de llum fins que al final es fa la fos­cor. Només qua­tre actors que ens par­len, a vega­des d’una manera lite­ral adreçant-se a nosal­tres com si fóssim els seus con­fi­dents, de la vida tal com la va obser­var Txèkhov fent que con­ti­nuem reflec­tint-nos en les seves obres.

En aquesta nuesa sense arti­fi­cis, a banda que el tea­tre és ell mateix un arti­fici, es revela tot L’oncle Vània i, de fet, tot Txèkhov: els desit­jos i les decep­ci­ons de la vida, que, com que no és com l’esperàvem, pot fer-nos afer­rar a una espe­rança tos­suda; l’amor com un anhel frus­trat en la manca de cor­res­pondència, en la inca­pa­ci­tat o la impos­si­bi­li­tat de viure’l; el sen­ti­ment que els humans ens hem per­dut tren­cant el vin­cle amb la natu­ra­lesa que des­truïm; la tasca huma­nista de la medi­cina i la com­passió davant del dolor aliè i dels més des­val­guts. I més coses que, amb els actors expo­sats a pocs metres dels espec­ta­dors, arri­ben d’una manera trans­pa­rent. Tot sem­bla sen­zill, però no ho és. O, en tot cas, cal un tre­ball molt pro­fund i com­plex per acon­se­guir aquesta sen­zi­llesa en què, de cop, tot es fa clar i a la vegada tan confús com ho pot ser la vida. Acos­tant el llen­guatge cap a un ús con­tem­po­rani, però sense estri­par-lo o fri­vo­lit­zar-lo, ver­si­o­nant l’obra en una síntesi amb qua­tre per­so­nat­ges (Ivan, Sònia, Helena, el doc­tor Astrov) jugant amb el fora d’escena sobre­tot pel que fa al pro­fes­sor Sere­briàkov, Rigola acon­se­gueix un pro­digi i l’expressió màxima de l’art dramàtic de Txèkhov: sem­bla que no passi res i, de cop, t’arriba una gran emoció. Tot això, amb una bar­reja de malen­co­nia i iro­nia. Aquest mira­cle tea­tral no hau­ria estat pos­si­ble sense uns actors en estat de gràcia: Luis Ber­mejo, Gon­zalo Cunill, Irene Esco­lar i Ari­adna Gil. Quanta huma­ni­tat!