La croada de Pere el Gran

Quan hom arriba fins al coll de Panissars, just a ponent de la serra de l’Albera, es fa difícil no veure’s atrapat per les seves històries i llegendes. Des de temps immemorials, aquest indret es va convertir en la porta principal per travessar els Pirineus; i, a partir de l’antiguitat, en el punt de confluència entre la Via Domitia, que partia de Roma, i la Via Augusta, que arribava fins a Gadir (Cadis). Encara avui, un cartell il·lustra el visitant sobre la distància entre aquest punt i algunes ciutats romanes, des de Gerunda fins a Saguntum. El coll va tenir un paper clau des d’un punt de vista estratègic com a punt de pas; però també com a terra de frontera, sotmès a les disputes interminables dels monarques. Tot plegat ha donat lloc a diverses llegendes, com ara la que recrea el pas de les tropes Aníbal en el seu enfrontament amb els romans. Al capdamunt d’un turó s’alça el castell de Bellaguarda, bastit al damunt d’una torre medieval i que durant molts anys es va convertir en una fortalesa gairebé inexpugnable.

Es tracta, doncs, d’un espai amb història; o, més aviat, amb un munt d’històries. Però, molt probablement, la que l’ha fet més conegut és la batalla que s’hi va produir el 30 de setembre del 1285 i que, amb el pas dels anys, s’ha acabat apropiant el nom del paratge. Els antecedents d’aquell xoc ens situen alguns anys enrere, quan el papa Martí IV va declarar una croada contra Pere el Gran per la intervenció del rei català en els afers sicilians. El papa va aconseguir l’aliança de les tropes franceses, mallorquines i genoveses; i després de diverses temptatives fallides, aquestes van penetrar al Rosselló amb un exèrcit de 100.000 infants, 16.000 cavallers i 17.000 ballesters comandat pel rei de França en persona. El seu avenç semblava indeturable; i, a poc a poc, van dominar Castelló d’Empúries, Girona, Figueres, Roses, Sant Feliu de Guíxols i Blanes.

Però, a finals d’agost, les tornes es van capgirar; sobretot, quan Pere el Gran va decidir recórrer a l’auxili de l’almirall Roger de Llúria. L’estol de la corona d’Aragó, provinent de Sicília, derrotarà la flota francesa a la batalla naval de les Formigues, recuperant el territori del nord; i els francesos, colpejats per l’escassedat dels subministraments i les malalties, es veuran forçats a emprendre la retirada. Les tropes catalanes reaccionen de forma immediata. Segons Géraud de Frachet, quan els aragonesos van saber “que el rei es retirava amb l’exèrcit de Girona, allí van tornar a gran velocitat (...) i assetjaren els francesos que s’hi havien quedat”. Mentrestant, els francesos acampen a la Jonquera, disposats a travessar el coll de Panissars. Però les tropes de Pere el Gran no els donaran treva. Molt a prop d’aquell indret, el rei s’adreça a les seves tropes en un discurs èpic recreat per Bernat Desclot i recollit per la historiografia romàntica. Segons el relat de Ferran Soldevila, el rei va parlar als seus soldats “en termes de gran saviesa i humilitat” i va dir-los: “Déu ens ha fet gran honor i gràcia, no pels nostres mèrits, sinó per la seva pietat i recorda (...) com els francesos havien entrat amb gran alegria a Catalunya i ara n’ixen amb gran dol i vergonya”. El discurs reial va entendrir els soldats, que van plorar “quan així veien el rei humilment i benigna parlar”.

La tragèdia tenyirà de sang el coll de Panissars. El rei de França aconseguirà arribar fins a Perpinyà, però els seus homes viuran un autèntic malson. Alguns cronistes, com ara Guillaume de Nangis, posen èmfasi en la pusil·lanimitat dels aragonesos. En canvi, un anònim destaca que “en el trànsit del dit coll, precedit pel flamejant estendard reial, el rei senyor nostre amb els seus cavallers i infants, amb expressió lleonina llançant-se contra els gals, els va derrotar sobre el camp, havent deixat de banda la consueta clemència seva i dels seus”. Arribats a aquest punt, la descripció pren un dramatisme esfereïdor: “Tal era el fragor de les armes, les veus de plor i els laments dels gals, que semblaven cridar al cel i, ja que no eren capaços de resistir a la força dels nostres cavallers i infants, aquests, fins als confins del castell de Montesquiu ferint, matant, perseguint els gals, allí, per cansament, els hagueren d’abandonar.”