D’enyorança es mor

La Fundación San Millán de la Cogolla va publicar el 2014 un homenatge a la lletra ñ: La virgulilla. Homenaje a la letra ñ. L’autora, la professora navarresa Victoria Martínez López, va aplegar més de cinc mil paraules que contenen aquesta grafia. No totes les entrades del llibre esmentat apareixen en el diccionari de la Reial Acadèmia: hi ha per exemple topònims, cognoms, paraules en desús... És un volum curiós, que sembla picar l’ullet a un munt de poblacions d’una Rioja farcida de vins i d’enyes (i de golmajos típics): Cañas, Cirueña, Ciriñuela, Grañón, Logroño, Valgañón...

No tenim cap fundació que, per a la llengua catalana, s’atreveixi a una empresa similar i que, per tant, sense grans motius que ho justifiquin, homenatgi per exemple la ce trencada. Ho podria fer a base d’històries literàries i filològiques, emmarcades en citacions famoses, en expressions d’aquí i d’allà, en dites i refranys, en curiositats i anècdotes de tot tipus.

Per començar, en el nostre recull fictici es diria que la ce trencada no forma part de les vint-i-sis lletres bàsiques del català. Es tracta d’una lletra modificada amb un diacrític, concretament amb un trenc. Veureu que l’Ortografia de la llengua catalana recull les paraules cara, seca, creu, article, foc, turc, acte..., i també peça, cançó i dolç com a exemples de la lletra c minúscula o C majúscula.

Després, en aquest llibre nostrat, s’explicaria l’evolució del so, la convivència de grafies i l’oblit de la ce trencada durant segles. Es diria, també, que van ser Marià Aguiló i Jacint Verdaguer els qui van ressuscitar la ce trencada a la segona meitat del segle XIX. Però tot s’aturaria en un punt: la persona que la va defensar des d’un punt de vista teòric va ser Joaquim Casas-Carbó en el marc de les reformes ortogràfiques de la revista L’Avens. Això té una data concreta: 31 de desembre del 1890. Casas-Carbó en va defensar l’ús per tres raons etimològiques. El llibre les explicaria. També apuntaria que L’Avens passaria a ser L’Avenç en el primer número del 1891.

Però, sobretot, el llibre explicaria històries curioses entorn de la ce trencada. En dic només una. ¿Sabeu quin és l’adjectiu més recurrent en la poesia catalana? Agafeu qualsevol antologia de poesia i un adjectiu hi traurà el cap. Màrius Torres diu, a Molt lluny d’aquí, que “sé una ciutat molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit”. Salvador Espriu, en I beg your pardon, explica que “problemes cada volta més esquius / et vénen a torbar la dolça son”. Pere Quart té un “dolç desenllaç” (Cant d’un home); Josep Maria de Sagarra, un “dolç repòs” (Vinyes verdes vora el mar); Josep Carner, una “dolça deixalla” (A unes botines); J.V. Foix, “la dolça terra” (No pas l’atzar ni tampoc la impostura); Joan Maragall, “la dolça aimia” (La ginesta altra vegada!). Fins i tot Aribau, el primer representant de la Renaixença, per a qui va sonar en llemosí el seu “primer vagit” (La pàtria), bevia del mugró matern... “la dolça llet”. Fem un verkami?