Còmic i cruel

Càlid sur­re­a­lisme. Àries de reser­vat és una peça molt fresca que flir­teja amb el cant líric, ara per dis­fru­tar-lo, ara per fer-ne cari­ca­tura, en una posada en escena tan rocam­bo­lesca com apo­calíptica. La idea sor­geix d’en Marc Rosich, un autor que fes­teja amb l’òpera. Ara ha cons­truït un arte­facte ben sen­zill per jus­ti­fi­car una vet­llada de lírica amb piano. Ha con­ver­tit el públic en un grup que con­tracta un duet per cele­brar la nit de Cap d’Any. L’única exigència del reper­tori és que només s’inter­pre­tin val­sos i temes d’ope­re­tes i que vagin amb una bena als ulls durant l’actu­ació. Per la veu, s’intu­eix que es tracta d’una classe social adi­ne­rada que vol viure una nit de dis­bauxa amb música en directe.

Elena Mar­ti­nell és una soprano que ves­teix un paper molt afec­tat de gran diva, que s’estra­nya que, en un moment deter­mi­nat, ningú digui ni piu. El paper de Glòria Garcés, sense quasi parau­les, és genial. Només amb la mirada es con­ver­teix en l’August d’aquesta pare­lla de pallas­sos lírics. La sor­tida de Rosich és una nova versió del Meca­nos­crit del segon ori­gen o, si es tras­llada a un símil tea­tral a El gran des­propòsit. El for­mat musi­cal desen­fa­dat amb un cert aire pro­vo­ca­tiu coin­ci­deix amb el Caba­ret(A) que Maria Molins i Bàrbara Gra­na­dos van pre­sen­tar a la Sala Mun­ta­ner (Grec, 2017). Ara en comp­tes de món de la revista, es tras­lla­den a un món més esnob. Tan còmic com cruel, en rea­li­tat.