Humor sense fronteres

“L’humor reflecteix comportaments humans i tendeix a centrar-se en els elements que destaquen de la cultura de cada societat”. Per aquest motiu és tan difícil exportar l’humor, segons al professor holandès Gert Jan Hofstede, que ha dedicat anys a estudiar com varia el sentit de l’humor segons la zona geogràfica. La pel·lícula Bienvenidos al norte va arrasar a França, però pocs catalans saben qui és Dany Boon, el seu director i protagonista. Torrente és un desconegut, més enllà del Pirineu. Lev Tolstoi afirmava a l’inici d’Anna Karenina: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.” Però l’humor és divers i capgira aquesta regla. Deia Umberto Eco: “Entenem el drama del protagonista de Rashomon, però no entenem quan i per què riuen els japonesos.” Però, malgrat les evidents dificultats per exportar humor, els britànics han sabut fer-ho. I, contràriament al que sovint s’afirma, no hi ha un únic humor britànic: de la ironia d’Hotel Fawlty a l’humor masclista i escatològic de Benny Hill, dels Monty Python i Mr. Bean a les comèdies de Shakespeare, hi ha una rica paleta de colors que els britànics han popularitzat a través del teatre i de la ficció televisiva i cinematogràfica.

Un hombre en casa (1973-1976), de la mítica productora Thames, ens va familiaritzar amb la sitcom. La història d’un jove que es fa passar per homosexual per compartir pis amb dues noies al Londres dels setanta va ser estrenada per TVE cinc anys més tard, el 1978, i tot i així va suposar una alenada d’aire fresc en un estat on les sèries de referència eren Cañas y barro o Curro Jiménez. Més propers sociològicament ens resultaven Els Roper (1976-1979), que eren justament els propietaris del pis dels protagonistes d’Un hombre en casa i van acabar tenint sèrie pròpia. George (Brian Murphy) i Mildred (Yootha Joyce) eren un matrimoni malavingut: ell, poc amant de la feina i murri, era renyat constantment per la dona. Dos arquetips ben presents i sovint satiritzats a la societat catalana i espanyola de finals dels setanta.

L’escurçó negre (1982-1983) va ser una de les primeres sèries estrenades a TV3 i, amb el seu humor caricaturesc, va servir com a targeta de presentació de l’actor Rowan Atkinson, molt popular anys després gràcies a Mr. Bean (1990-1995). Paròdia de la història anglesa del segle XV, L’escurçó negre era una producció de la BBC escrita pel mateix Atkinson i Richard Curtis (reputat guionista, amb films com Quatre bodes i un funeral i Love actually), que tindria tres temporades més ambientades en èpoques posteriors.

L’altra gran potència en sèries televisives d’humor és la indústria televisiva nord-americana, que als anys seixanta ja va exportar Embruixada (1964-1972), una comèdia de situació amb elements fantàstics, protagonitzada per una família de bruixes. Del 1972 al 1983, la CBS va emetre M.A.S.H., un referent televisiu pel seu èxit (125 milions de nord-americans van veure el capítol final) i per la crítica antibel·licista que destil·lava en un mitjà tan conservador com la televisió. Aquesta comèdia sobre uns metges a la Guerra de Corea, amb Alan Alda al capdavant del repartiment, adaptava en format televisiu la pel·lícula homònima de Robert Altman, i totes dues criticaven indirectament la Guerra del Vietnam, que va durar fins al 1975. Sèries com Vacaciones en el mar (1977-1986); Con ocho basta (1977-1981) o Radio Cincinatti (1978-1982) van ser altres antecedents de l’hegemonia de la sitcom nord-americana als anys noranta i al segle XXI, amb títols estel·lars com Friends, Sexe a Nova York, Cómo conocí a vuestra madre, Big Bang theory...