Marededeu trobada

Tot va començar amb una fotografia de la mida d’un segell publicada en un recull de santuaris marians de la diòcesi de Tarragona, fet per un excursionista, Francesc Blasi Vallespinosa, als anys trenta del segle passat. I tot ha acabat de la manera més feliç per a tots: l’obra d’art que sortia en la minúscula imatge, una marededeu gòtica d’un metre i escaig i d’un estil molt particular, que no se sabia si s’havia conservat fins als nostres dies, tornarà al seu lloc d’origen gràcies al perspicaç treball de recerca de la historiadora de l’art Francesca Español, que és qui l’ha localitzada, i de la generositat de l’antiquari Albert Palau, que és qui s’ha negat a fer negoci amb un patrimoni que ha patit vicissituds de dubtosa honestedat.

Aquesta història ha tardat una bona colla d’anys a resoldre’s amb un signe positiu. Com a mínim en fa vint que va sortir de la foscor, ja que va ser llavors que Español va escriure un article sobre la influència del taller de Rieux a les catedrals catalanes. Per taller de Rieux es coneix un equip d’artistes anònims del Llenguadoc que van produir un seguit d’objectes amb personalitat pròpia. De les seves mans va aflorar als anys trenta del segle XIV la capella funerària del bisbe de Rieux (a tocar de Muret), de la qual només han perviscut una vintena d’escultures.

Però l’influx de l’escola de Rieux va persistir fins a finals d’aquell segle i es va expandir més enllà del sud de França, és a dir, que va travessar l’altre cantó dels Pirineus. Sobretot el que havia estat el seu producte estel·lar, les marededeus, que tenien unes singularitats gens freqüents. Español les detalla: “cabells rinxolats, sense corona esculpida a la pròpia pedra (els fidels n’hi posaven de postisses) i amb gust, o millor dit regust, pels plegats”, tècnicament coneguts com plecs en cascada, en els vestits de la verge.

A Catalunya, la petjada d’aquest taller es troba en diverses obres: en una efígie de Sant Pere, originària de la Seu d’Urgell i deslocalitzada al museu Metropolitan de Nova York; en la marededeu que hi ha al cor de la catedral de Barcelona, de Pere Sanglada, per tant, d’un artista català que es va inspirar en el llenguatge de Rieux; en una versió popular de la marededeu de la catedral de Narbona, que custodia el MNAC; i en la magnífica marededeu del Patrocini de Cardona, aquesta amb el valor afegit que va ser creada pel taller fundacional i que tot just acaba de ser restaurada.

Tirada als Encants

Però Español en va clissar una cinquena, d’escultura, més enigmàtica però ben perfumada d’aquesta estètica. Era la marededeu del santuari de Valldossera, al terme municipal de Querol. Aquest temple havia pertangut al monestir de Santes Creus, a l’arxiu del qual hi ha un petit rastre d’informació de la peça escrit per un monjo que la va enaltir per la quantitat de miracles que feia. Però l’única pista visual que tenia l’entesa era la menuda fotografia que en va fer Francesc Blasi abans de la Guerra Civil. I ja se sap que durant la guerra van passar massa desgràcies patrimonials per ser optimistes tot d’una.

La bona estrella va estar de part de l’art el dia que la historiadora es va creuar amb la relíquia en un antiquari barceloní que l’havia arreplegada dels Encants –i que es pensava que era falsa–. L’especialista va tardar un temps a encaixar les peces (la va ajudar una altra descoberta casual: en una llibreria de vell de Girona va trobar una postal antiga de la imatge, per bé que mal identificada) i quan va entrar a la botiga la marededeu ja no hi era: l’havia comprat un altre antiquari, Albert Palau, que no ho tenia tan clar, que no fos autèntica.

El tresor sagrat estava força transformat perquè va patir els efectes d’un incendi, es creu que durant la guerra. No va ser cremada, però les altes temperatures del foc van alterar la translucidesa del material amb què està feta: alabastre. Així i tot, Español precisa que la peça no ha sofert desperfectes i que segueix lluint tots els seus trets, els més especials, els rínxols i els plecs. “De l’època del gòtic hi ha obres de primera, de segona, de tercera i inclús detestables. Aquesta és excel·lent”, precisa. I més evident que es farà un cop hagi passat per les mans dels restauradors del centre de Valldoreix. És a punt d’entrar-hi, i només quan en surti es difondran les fotografies del seu actual aspecte.

La veterana experta va presentar els resultats de la seva investigació aquest dilluns en una conferència de l’Associació d’Amics de l’Art Romànic a l’Institut d’Estudis Catalans. I en el mateix acte, ella i el seu antiquari còmplice van anunciar que la marededeu recuperada es reunirà de nou amb els seus devots i amb tots els amants del patrimoni. Per qüestions de conservació, no es recol·locarà a l’ermita de Valldossera sinó que es desarà al Museu Diocesà de Tarragona.

Al santuari, una construcció d’època moderna que va suplantar l’edifici medieval, hi ha una rèplica que se suposa que els fidels van manar crear després de la guerra. La maltractada marededéu original la van deixar abandonada en un racó. I un dia el racó es va despertar buit. No se sap si va ser un robatori premeditat, però, en tot cas, al seu actual propietari, l’antiquari Palau, la seva estranya desaparició no el feia sentir a gust. I ha decidit donar-la. Un gest impagable per a una història rodona.