Llum als ulls i força al braç

Durant els darrers mesos, Jordi Sánchez, entre altres, ha ajudat a posar en relleu públic l’últim vers, el 21è, de l’esplèndid poema, El cant de la senyera, escrit per Joan Maragall, musicat per Lluís Millet i estrenat a Montserrat el 1896, amb ocasió de la cerimònia de benedicció de la senyera de l’Orfeó Català.

He de confessar, de passada, que sempre m’ha agradat El cant de la senyera molt més que Els segadors com a himne nacional de Catalunya. I també cal recordar que l’himne va ser prohibit pel règim franquista entre el 1939 i el 1967.

Per a Jordi Sánchez i el sector independentista que representa, el sentit del vers de Maragall és inequívocament clar: l’esperança i la felicitat “als ulls” i la capacitat de resposta i actuació immediata “al braç”.

No seré pas jo qui negui aquesta lectura de l’epigramàtic vers del gran Maragall. Però sí que m’agradaria aprofitar l’ocasió per insistir una vegada més que Maragall és el primer gran poeta modern a Catalunya i, com a tal, sempre és complex i mai no és simple. I per això diria que “la llum als ulls” té un altre significat, un significat complementari, en el poema de Maragall.

Tot el preciós text maragallià gira a l’entorn d’un eix físic vertical establert per la senyera “enarborada”. La senyera pujada es converteix en un clar punt d’aspiració enaltit. En definitiva, la senyera marca la pauta de tota l’escena que retrata el poeta: el to dels cants s’eleva, els anhels del col·lectiu s’enlairen, la mirada dels cantaires va cap amunt... I efectivament “llum als ulls” vol dir, indubtablement, amb alegria i il·lusió. Alhora, però, també vol dir una altra cosa. Vol dir amb la llum del coneixement i la llum del desenvolupament espiritual als ulls. Maragall volia un poble il·lustrat amb la consciència ben desvetllada.

En la legislatura que ens espera la cultura serà de vital importància i no ens podem permetre cap pas en fals. Si hem passat per uns mesos de baix consum cultural, potser hauríem de pensar que el nivell cultural del “tot s’hi val” i la insubstancialitat fan que la cultura sigui prescindible o innecessària en moments de crisi. La cultura mai, mai ha d’arribar a ser prescindible o innecessària. Sempre, sempre és fonamental i en temps de crisi més que mai. Cal que el sector cultural, en aquest país, en el sentit més ampli del terme, recuperi el bon to i el bon nivell per afrontar l’embat de l’estat que ara ens ve. Sense “la llum als ulls” del coneixement i l’esperit no es va enlloc.