Un cant a la natura

Manel Gibert Vallès (1966) és un reusenc arrelat a Andorra, on ha portat, i porta, una gran activitat cultural. Com a escriptor és autor de diversos relats, un bon nombre dels quals ha recollit al volum Vertigen. Vint-i-set contes dintre d’un laberint (Límits, 2017), i de quatre poemaris. El darrer, A l’ombra del solstici, publicat a l’Editorial Andorra, com els dos anteriors, Quadern d’Arans i Blaus a la deriva, està format per seixanta-cinc haikus acompanyats de tretze il·lustracions de Sergi Mas (1930), barceloní arrelat a Andorra i un dels intel·lectuals més polifacètics i reconeguts del país pirinenc (escriptor, escultor, ceramista, gravador, estudiós de l’art...) Les tretze il·lustracions corresponen a tretze dels seixanta-cinc poemes del volum i són esclats de color que reflecteixen i amplien, amb gran encert, els mots justos i precisos dels haikus triats per l’artista. Són aquarel·les amb tècnica mixta, la qual cosa li permet de matisar colors, llums, paisatges..., natura, en definitiva.

Perquè els haikus de Gibert, com també s’esdevé sovint a la tradició oriental, són un cant sintètic, però rotund, a la natura, amb tota la diversitat d’éssers i de fenòmens que la formen. És per això que hi trobem arbres i arbustos, animals, vents... Sempre amb el nom precís, mai el genèric: beços, salzes, pruneres, freixes, gaverneres, arços, galls fers, isards, guineus, orenetes, cerç, torb, zèfir i un etcètera tan llarg com vulgueu. Es tracta d’una natura gairebé panteística, com apunta el lema introductori (excepcionalment, però significativa, la dedicatòria tanca el llibre), d’Aristòtil: “I alguns diuen que [l’ànima] està barrejada en el tot, i potser per això Tales també va creure que tot és ple de déus.”

Assistim, doncs, a mesura que anem llegint els poemes, al pas de les estacions, als canvis de la natura, als cants i als sorolls que la fan viva, a les aromes que l’embolcallen... I ens hi anem endinsant, i ens n’anem impregnant, fins a sentir-nos-en part. I tot, com assenyala Carles Duarte al pròleg, “amb mà precisa en l’exigent territori de la contenció absoluta, de la intuïció prodigiosa, de l’emoció reclosa com una llàgrima de foc que ens convida a mirar endins, a aturar el temps que llisca inexorable i sovint vertiginós pel pendent dels dies, i a escoltar la veu oculta dels arbres, de la pluja, de les formes humils amb què la natura a voltes es manifesta”.

Formalment, Gibert hi utilitza el model dels tres versos femenins, defensat per Carles Riba, i va més enllà, “per accentuar la nuesa i la simplicitat del text per reforçar-ne l’essencialitat”, com assenyala amb encert Duarte: hi prescindeix de qualsevol signe de puntuació, incloses les majúscules. Aquesta opció, afegida a l’ús sovintejat dels encavallaments, fa que en més d’una ocasió haguem de rellegir el poema, però no ens reca, no ens sap cap greu, perquè la brevetat, la capacitat de síntesi, la riquesa del vocabulari, ens conviden a rellegir no només alguns poemes, sinó tot el llibre.