Un cant a la natura

Manel Gibert Vallès (1966) és un reu­senc arre­lat a Andorra, on ha por­tat, i porta, una gran acti­vi­tat cul­tu­ral. Com a escrip­tor és autor de diver­sos relats, un bon nom­bre dels quals ha reco­llit al volum Ver­ti­gen. Vint-i-set con­tes din­tre d’un labe­rint (Límits, 2017), i de qua­tre poe­ma­ris. El dar­rer, A l’ombra del sols­tici, publi­cat a l’Edi­to­rial Andorra, com els dos ante­ri­ors, Qua­dern d’Arans i Blaus a la deriva, està for­mat per sei­xanta-cinc haikus acom­pa­nyats de tretze il·lus­tra­ci­ons de Sergi Mas (1930), bar­ce­loní arre­lat a Andorra i un dels intel·lec­tu­als més poli­facètics i reco­ne­guts del país piri­nenc (escrip­tor, escul­tor, cera­mista, gra­va­dor, estudiós de l’art...) Les tretze il·lus­tra­ci­ons cor­res­po­nen a tretze dels sei­xanta-cinc poe­mes del volum i són esclats de color que reflec­tei­xen i amplien, amb gran encert, els mots jus­tos i pre­ci­sos dels haikus tri­ats per l’artista. Són aqua­rel·les amb tècnica mixta, la qual cosa li per­met de mati­sar colors, llums, pai­sat­ges..., natura, en defi­ni­tiva.

Perquè els haikus de Gibert, com també s’esdevé sovint a la tra­dició ori­en­tal, són un cant sintètic, però rotund, a la natura, amb tota la diver­si­tat d’éssers i de fenòmens que la for­men. És per això que hi tro­bem arbres i arbus­tos, ani­mals, vents... Sem­pre amb el nom precís, mai el genèric: beços, sal­zes, pru­ne­res, frei­xes, gaver­ne­res, arços, galls fers, isards, gui­neus, ore­ne­tes, cerç, torb, zèfir i un etcètera tan llarg com vul­gueu. Es tracta d’una natura gai­rebé panteística, com apunta el lema intro­duc­tori (excep­ci­o­nal­ment, però sig­ni­fi­ca­tiva, la dedi­catòria tanca el lli­bre), d’Aristòtil: “I alguns diuen que [l’ànima] està bar­re­jada en el tot, i pot­ser per això Tales també va creure que tot és ple de déus.”

Assis­tim, doncs, a mesura que anem lle­gint els poe­mes, al pas de les esta­ci­ons, als can­vis de la natura, als cants i als sorolls que la fan viva, a les aro­mes que l’embol­ca­llen... I ens hi anem endin­sant, i ens n’anem impreg­nant, fins a sen­tir-nos-en part. I tot, com asse­nyala Car­les Duarte al pròleg, “amb mà pre­cisa en l’exi­gent ter­ri­tori de la con­tenció abso­luta, de la intuïció pro­di­gi­osa, de l’emoció reclosa com una llàgrima de foc que ens con­vida a mirar endins, a atu­rar el temps que llisca ine­xo­ra­ble i sovint ver­ti­ginós pel pen­dent dels dies, i a escol­tar la veu oculta dels arbres, de la pluja, de les for­mes humils amb què la natura a vol­tes es mani­festa”.

For­mal­ment, Gibert hi uti­litza el model dels tres ver­sos feme­nins, defen­sat per Car­les Riba, i va més enllà, “per accen­tuar la nuesa i la sim­pli­ci­tat del text per reforçar-ne l’essen­ci­a­li­tat”, com asse­nyala amb encert Duarte: hi pres­cin­deix de qual­se­vol signe de pun­tu­ació, inclo­ses les majúscu­les. Aquesta opció, afe­gida a l’ús sovin­te­jat dels enca­va­lla­ments, fa que en més d’una ocasió haguem de relle­gir el poema, però no ens reca, no ens sap cap greu, perquè la bre­ve­tat, la capa­ci­tat de síntesi, la riquesa del voca­bu­lari, ens con­vi­den a relle­gir no només alguns poe­mes, sinó tot el lli­bre.