La llei del cinema té raons

La llei del cinema que impulsa el Depar­ta­ment de Cul­tura que diri­geix el con­se­ller Tres­ser­ras ha estat ela­bo­rada amb tal grau de seny i sen­tit comú que el tan­ca­ment de sales que un sec­tor de la patro­nal va pro­ta­go­nit­zar ahir ha transmès molta més sen­sació de pressió i xan­tatge al govern en con­tra del català que no pas de veri­ta­ble pre­o­cu­pació per aquesta apo­calíptica dava­llada d'espec­ta­dors que augu­ren els apo­lo­ge­tes de la catàstrofe cine­ma­togràfica cada cop que el català mira de treure el cap per la pan­ta­lla. Hi ha molts motius per estar a favor d'aquesta llei. En diré tres. Pri­mer, perquè defensa l'interès del con­su­mi­dor con­tra els mono­po­lis. Els mono­po­lis ten­dei­xen a res­trin­gir l'oferta per mul­ti­pli­car els bene­fi­cis d'uns pocs en con­tra de la pos­si­bi­li­tat d'elecció del con­junt de la ciu­ta­da­nia en tant que con­su­mi­dors. Segon, perquè la igual­tat del català i el cas­tellà al cinema és un dret democràtic, una expressió de la rea­li­tat d'aquest país fins ara ama­gada i ter­gi­ver­sada sobre la base de la con­cul­cació dels drets lingüístics dels cata­la­no­par­lants. I ter­cer, perquè el cinema no es morirà, com a indústria cul­tu­ral, perquè aug­menti el nom­bre de pel·lícules en català. El cinema s'està morint en cas­tellà. I la llei pre­veu mesu­res i aju­des per a la recon­versió d'un sec­tor que cal revi­ta­lit­zar.