la crònica

«Vaga?! Però quina vaga?»

El més curiós de tot plegat és que ahir molta gent va fer com si fos un dia normal. Bé, en realitat, va intentar que el dia fos normal. El grup d'estudiants que, qui sap si fent campana a classe, va quedar per anar al cinema Comedia. La parella d'enamorats que, després d'una jornada atrafegada de feina, es va retrobar al Verdi per tancar un dia rodó. Les dues amigues que, carregades amb bosses de compres de rebaixes, havien planificat anar a veure una bona pel·lícula al Cinesa Diagonal... No van ser ni dos, ni cinc, ni deu, ni vint, ni trenta... no, van ser molts els despistats que no en tenien «ni idea», que ahir la majoria de cines de Catalunya feien vaga.

–«Què passa aquí? Està tancat?! Per què?!»

–«Ni idea.»

La noia feia uns minuts que esperava asseguda al banc de pedra de davant del Verdi l'arribada del seu xicot. Es van fer un petó i, astorats, van intentar trobar una explicació al misteri del tancament. Però darrere de les reixes, tot era foscor i silenci. Feia com basarda ficar el nas entre els barrots. Van marxar sense entendre res i sense haver vist el petit paperot que, mig amagat en una paret lateral de l'entrada del cinema, avisava en un críptic escrit que el cinema havia tancat com a protesta per la llei del cinema. Escrit amb bolígraf, amb mala lletra, algú havia desafiat l'avís amb un rotund «que us donin pel sac!». Ahir, com tots els dilluns, era el dia de l'espectador al Verdi. En poc menys de mitja hora (entre les set i dos quarts de vuit del vespre, per ser exactes), una vintena de persones van repetir els mateixos gestos: intent accelerat d'entrar al cinema, aturada en sec, cara de sorpresa en veure'l tancat, un ràpid escaneig visual de l'entorn i, apa, carrer Verdi avall o amunt.

Al cèntric Comedia, les parets empastifades de cartells a favor del cinema en català ja avisaven els despistats de què anava la cosa. Igual que al Verdi, era pràcticament impossible veure i llegir la diminuta nota d'avís que havia penjat l'empresa exhibidora: que si darrere d'un vidre ple de ditades, que si en una paret secundària. Com si se'n volgués amagar. De fet, les reixes ja parlaven per si soles. «Jo només vinc a buscar uns horaris. Lleis? Si és que totes són iguals: n'afavoreixen uns i en perjudiquen uns altres», exclamava una dona de mitjana edat.

Al Cinesa Diagonal, tres treballadors de l'empresa exhibidora mantenien una conversa distesa sobre el dilema català/castellà al cinema. Els pregunto, sense dir-los que sóc periodista, què hi fan allà, al hall del cinema, si és dia de vaga.

–«Nosaltres hem treballat com si fos un dia normal... bé, sense tallar entrades, és clar! És que aquesta vaga és una mica estranya.»

Estranya, sí senyor. Una vaga estranya en un dia que molts voldrien que hagués sigut normal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.