Ni Carles Santos ni sis bemolls

Del “San­tos, cabró!” cri­dat per Mónica López des de pros­ceni amb teló per alçar als aplau­di­ments finals i sense salu­ta­ci­ons, no hi va haver ni una sola referència explícita a la mort i al buit que deixa la des­a­pa­rició del músic a l’escena avant­guar­dista. Un San­tos (sense el San­tos), ideat per Montse Colomé i Anna Llo­part, no va pro­jec­tar ni un sol retrat que l’iden­ti­fiqués, però hi era contínua­ment el seu aroma sonor pre­sent. I quan va aparèixer el piano, un llum prim zeni­tal que il·lumi­nava les tecles. No calia exter­na­lit­zar el dolor. Però si San­tos es va negar còmica­ment a l’ús del si bemoll en un dels seus pas­sat­ges més cele­brats, els artis­tes hau­ran d’apren­dre a sobre­viure’l. Dis­sabte, al Lliure, va ser un pri­mer pas, en què va des­ta­car més l’empa­tia pro­vo­ca­tiva i bri­llant d’en San­tos al dolor. Tot i que l’acció de l’artista arros­se­gant-se cap a la llum (que en un altre capítol podria sem­blar sur­re­a­lista bros­si­ana) en aque­lla ocasió va plas­mar el pes de la pèrdua.

Fa un mes i mig de la mort de Car­les San­tos, i els tea­tres de Bar­ce­lona han tro­bat l’opor­tu­ni­tat de fer-li un comiat a dalt d’escena. Una acció irre­pe­ti­ble a la qual es van sumar una qua­ran­tena de col·labo­ra­dors habi­tu­als d’aquest artista lliure, sem­pre forçant la lògica, la inter­pre­tació, per pro­vo­car l’espec­ta­dor. Com qui escom­bra les saba­tes de dona (siguin amb talons o saba­ti­lles) pros­ceni avall, la història fa bai­xada. Una labor d’un Antoni Comas que es va lliu­rar, aquest cop, de can­tar sota l’aigua o cap per avall. El pas del temps implica l’oblit dels refe­rents. La cul­tura s’entesta a man­te­nir-los. Només el piano, un ins­tru­ment silenciós segu­ra­ment per pri­mer cop en una obra amb San­tos pel mig, ofe­ria la presència més con­creta de l’artista.

La seva veu, la seva ima­gi­nació, la seva des­cons­trucció de l’escena, de la par­ti­tura, del text, com­po­nia en rea­li­tat un cali­dos­copi sonor més que dis­curs ente­ne­dor. La manera de crear de San­tos es reproduïa dis­sabte en aquest patchwork intuïtiu d’esce­nes. La forma, sem­pre enjo­gas­sada, per­me­tia un cara a cara entre Pep Cortés i Fran­cesc Ore­lla (de qui­nes mane­res es pot tocar el piano per sor­pren­dre el res­pec­ta­ble?). O un com­bat entre la negació al si bemoll d’Anna Yco­bal­zeta i el duet poste­rior d’Ilona Sch­nei­der i Clau­dia Sch­nei­der. El Lie­der Camera de La pan­tera impe­rial van pro­ta­go­nit­zar l’ins­tant més fúnebre i que es va ele­var con­tra­po­sat al joc de cànon impos­si­ble del Sex­tet de Jordi Molina. Sol Picó hi va tenir una presència breu. Com Àngels Mar­ga­rit. O tan­tes altres. Agustí Fernández no va tocar el piano i només va arren­car fulls de par­ti­tura.

El sec­tor artístic se sent obli­gat a aco­mi­a­dar el seu antic com­pany. És com un ritual en què es des­co­brei­xen inti­mi­tats, es cusen històries en públic i hi ha un plor que redi­meix i enco­ratja. El 4 de desem­bre, dia de la mort de San­tos, els direc­tors de tea­tres es tru­ca­ven per dir-se què podien fer per hono­rar-lo. Dis­sabte, se salu­da­ven, també a la pla­tea de la Fabià Puig­ser­ver, Lluís Pas­qual (Tea­tre Lliure) amb Xavier Albertí (TNC). Però també Her­mann Bonnín (La Seca) i Pep Pla (CAET), entre molts altres. La pro­posta no podia ser simi­lar al que van rebre molts altres. Perquè la lli­ber­tat de San­tos obli­gava a donar-li un toc d’espec­ta­cle. A obviar el dol i, sí, també el si bemoll. El comiat és un exer­cici que Lluís Pas­qual defen­sava i que adme­tia la casu­a­li­tat de tro­bar una opor­tu­ni­tat al Tea­tre Lliure per una baixa impre­vista de pro­gra­mació (a causa d’un des­a­for­tu­nat acci­dent d’un dels com­po­nents de Cir­que Inex­tre­miste).