Art

‘domus artis’

,montse frisach

Un racó des d’on iniciar l’acció

L’artista Núria Güell concep el seu art polític des del seu estudi i casa de Vidreres

Núria Güell (Vidreres, 1981) confessa que enveja els artistes que treballen amb les mans perquè això els deu alliberar de moltes tensions. Allò que diuen que l’art és terapèutic. L’artista, que s’ha especialitzat en pràctiques artístiques d’alt contingut polític i social que acaben tenint una incidència en moltes persones i també en ella mateixa, busca aquell moment de fluïdesa i serenitat mental, difícil d’assolir quan ha d’abordar temes de gran conflictivitat. Per això, va tenir clar que el seu lloc de treball havia de ser Vidreres, poble de la Selva d’on és filla, per, precisament, conservar una calma que a llocs com Barcelona li costaria molt de trobar. A més, Güell ha optat de manera molt conscient per estar allunyada del brogit artístic barceloní i dels centres de poder. Una decisió que va prendre del tot el 2014, quan van rebre el premi GAC i el RAC per la seva exposició Al·legacions desplaçades a la galeria ADN de Barcelona. “Em vaig adonar que l’única manera de treballar amb independència i sense condicionants era quedar-me a Vidreres”, explica.

Fa pocs mesos que Güell i la seva parella, el també artista Levi Orta, comparteixen espai de treball i de convivència a l’antiga casa dels avis de Güell. Rehabilitada, ha resultat ser un lloc lluminós i diàfan des d’on tots dos pensen i coordinen projectes artístics que després s’activen i exposen en qualsevol lloc del món. Com la majoria d’artistes joves, Güell ha fet residències arreu: a més d’estudiar a l’Havana, ha fet estades a Colòmbia, Grenoble i Beirut. El dia de la nostra visita, sobre la taula de treball, hi ha un bitllet d’avió a Anglaterra, on durant un mes i mig, amb Levi Orta, portarà a terme un projecte a l’Institut d’Art Modern de Middlesbrough. El tema del nou projecte és el dels refugiats sirians, però des d’un punt de vista “que no es focalitza en la víctima, com habitualment sol passar”. En els seus projectes, Güell desemmascara els mecanismes del poder a partir de comportar-se com si ella mateixa fos el poder. Així, la idea és comprar un xalet a Síria perquè es converteixi en una extensió del museu de Middlesbrough: “Són els mateixos poders que estan bombardejant les ciutats síries, els que ara estan adquirint terrenys i cases al país.”

A la taula de treball de l’artista és difícil que no hi hagi un bitllet d’avió però està clar que les principals eines d’una artista com ella són l’ordinador i una bona pila de llibretes. Aquí és on Güell passa els matins, fent les gestions necessàries per portar endavant els projectes. L’acompanya una bona biblioteca amb volums d’autors com Michel Foucault, Elias Canetti, Jacques Lacan o Jacques Derrida. En els prestatges, també hi ha una col·lecció de caixetes de llauna que conserva des de fa anys. A la tarda, Güell passa a un altre racó de la casa, més comfortable, on es dedica a llegir i escriure. Sobre la tauleta, reposa un exemplar de l’assaig El robo de la Mona Lisa, de Darian Leader. En aquest espai Güell gaudeix del paisatge verd, amb el Montseny al fons, un important element d’aquella calma tan anhelada.

Sobre la xemeneia, llueix una reproducció d’un lema de l’artista Fernando Sánchez Castillo, Nada por las patrias, que sens dubte es relaciona amb un dels projectes més polèmics i coneguts de Núria Güell, en què va demostrar que és impossible ser fer-se apàtrida en cap Estat del món per voluntat pròpia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia