Teatre

Crítica

teatre

Profunda postal

Feia massa anys que Lauwers no visitava Barcelona. Des del 2011. Ara arriba amb un guió enverinat i no se sap si inacabat de John Cassavetes per als seus actors fetitxes. El quadre desesperat que dibuixa el guionista i director nord-americà és desolador. Lauwers imagina que els personatges masculins es troben al purgatori esperant qui sap què i amb l’única distracció, cada cop menys plaent, de tenir la capacitat de trucar a prostitutes amb qui passar llargues estones de sexe i fantasia.

La buidor més bruta es revela angoixant en aquest no-espai que pot recordar l’infern etern de Sartre d’A porta tancada o el malson de l’Àngel exterminador de Buñuel (que també ha tingut versions en teatre). El treball és d’una generositat i honestedat absolutes dels quatre actors. Juan Navarro (feia anys que no se’l veia en escena i guanya molta presència, tot i presentar-se còmicament com un secundari de luxe) al costat de Gonzalo Cunill són els dos protagonistes tancats en una gàbia d’or. Inge Van Bruystegem i Romy Louise Lauwers (la filla del director) interpreten els papers de prostitutes. Al quadre fix, el director li dona una certa evolució quan la depressió d’un va contagiant l’altre o quan les noies van guanyant més potència en la relació amb els homes. És com si, en realitat, el proxeneta que les tria decidís anar escanyant la sensació de vacuïtat de Gito i Morris. Com si fos un Déu que ofega. O d’un director que força l’escena.

No és un treball amb el segell Needscompany en què es prodiguin diverses disciplines i en què és l’espectador què tria seguir. Però sí que hi ha una certa voluntat d’escapar-se d’aquesta cambra fosca quan es juga amb el vídeo en directe, amb el set de la cambra del darrere o quan es desenvolupa una acció secundària aparentment superficial, colorista, en alguns dels moments de major intensitat psicològica. Lauwers, que havia entusiasmat a tothom des de la seva presentació al Lliure, el 2005, amb Isabella’s room, va inaugurar el Festival TNT del 2015 amb The blind poet, una peça fosca en què abordava els monòlegs. Aquest Beguin the beguine de Cassavetes no és un film que avança. Té la forma d’una postal encotillant la situació, tot i que es permet una tridimensionalitat estètica. La seva desinhibició eròtica, més festiva, contrasta amb el crit silenciat de Blasted de Sarah Kane d’aquests dies al TNC.

Beguin the beguine
Director: Jan Lauwers
Dimarts, 23 de gener (fins avui), al Lliure de Montjuïc


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.