Art

JORDI ALUMÀ

ARTISTA, S’AUTODEFINEIX COM A “TREBALLADOR DE L’ART”

“Seguiré amb la meva feina perquè tinc la sort que l’art em fa viure”

Amb 94 anys aquest pintor establert al Masnou és conegut pel fet de ser l’autor d’obres dedicades a l’olimpisme, inclosa la decoració del saló presidencial del COI a Lausana, Suïssa

Tota una vida dedicada a l’art, però amb 94 anys no deixa de treballar.
Ni ho deixaré. Treballaré fins que l’espelma s’acabi. Aquest món és el meu, no sé fer res més. Seguiré amb la meva feina perquè tinc la sort que l’art em fa viure.
Se sent còmode que l’encasellin en el moviment figurativista?
No em preocupa gaire. L’art figurativista té les seves essències, i no m’hi considero del tot. De fet trenco molt els cànons del realisme. La meva pintura és estilitzada, entre el cubisme i el romànic.
Com van ser els seus inicis?
Al meu pare no li feia gaire gràcia que continués la seva tradició de pintor. Durant la Guerra Civil vaig començar a fer dibuixos pel carrer. L’inici de tot, però, va ser el fet de fer-me soci del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Tenia un amic, Martí Llauradó, que era escultor. Un dia jo li vaig fer de model per a una obra seva i em va dir que havia d’estar més lligat al món dels pintors. Al sortir d’allà me’n vaig anar al Cercle, i allò va ser la meva pedra filosofal. Allà hi vaig trobar la promoció d’aquella època, l’any 1942, amb figures com Tàpies, Guinovart i Subirachs, entre d’altres. Allò em va donar la força per saber quins eren els bons artistes. Em va ensenyar molt.
A més, el fet artístic ja li venia de família.
Certament. El meu pare i el meu avi ja eren artistes. La meva mare també dibuixava molt bé. Em considero autodidacte, tot i que vaig tenir un contacte amb l’escola Massana, però el fet figuratiu em molestava molt en aquell moment. Jo ja era rebel i vaig preferir entrar a la boca del llop de la generació jove, on hi havia evolucions artístiques i xerrades fins a la matinada. Hi havia algú que fins i tot deia: “El Velázquez s’ha de cremar!” Allà t’ensenyaven per què s’havia de cremar el Velázquez. Va ser el moment àlgid per a qualsevol persona que té l’afició per ser algú en el món de la pintura.
Quan comença el seu vincle amb el Masnou?
L’any 1962, quan arribo dels Estats Units, on hi vaig estar uns mesos fent dues exposicions. Al tornar va ser quan vaig entrar al Masnou. Aquí m’hi vaig fer l’estudi, hi han crescut els meus fills, hi treballo i hi he fet els grans amics.
L’esport és una de les temàtiques estel·lars de les seves obres. Com va començar aquest binomi?
L’any 1964 es va convocar un concurs de pintura dins la Biennal de l’Esport. M’hi vaig presentar amb un quadre d’uns ciclistes i em van donar el primer premi. Llavors a Joan Antoni Samaranch, que era el president del jurat d’aquests premis, li vaig regalar com a agraïment els dibuixos previs que havia fet del quadre guanyador. Després de tres anys em van trucar de l’aleshores Delegación Nacional de Deportes, de la qual Samaranch era el delegat, i em van encarregar la que seria la meva primera suite olímpica, que després es va exposar a Mèxic juntament amb l’Atleta còsmic de Salvador Dalí.
Se’l coneix per haver estat l’autor de diverses obres inspirades en els Jocs Olímpics. Se sent “l’artista de l’olimpisme”?
A mi els títols i les medalles no m’agraden gaire, però sí que és veritat que porto a les meves espatlles cinc Jocs Olímpics amb exposicions meves.
També és el responsable de la decoració pictòrica del saló presidencial del COI a Lausana.
Per a mi va ser un goig. Hi ha moltes pintures d’artistes catalans pel món. Representa molt per a mi tenir una obra meva que considero interessant dins de la seu del COI.
De quin treball se sent més orgullós?
Dels terrats de Barcelona, La closca de Barcelona. Aquí és on he disfrutat. He pintat els terrats de la capital catalana i els de París, on hi vaig estar un any i hi vaig fer una exposició. Els de Barcelona, però, em semblen més interessants. S’hi poden trobar des de gàbies de conills fins a roba estesa o dones nues prenent el sol. Crec que tenen molta vida.
Al Palau de la Generalitat també hi ha una obra seva.
Aquests murals són a l’anomenada Cambra de l’Arxiu de Comptes i els vaig acabar de pintar el 1974. Em donen molta alegria. Són una visió poètica del naixement de la Generalitat amb el rei Pere III el Cerimoniós i en què es pot veure un reguitzell de fets.
Ara té una exposició al Masnou. Què s’hi pot veure?
L’he treballat sobre paper japonès arran de les diverses exposicions que he fet en aquell país. Amb aquest material he creat uns caps de dones que són la part més important d’aquesta mostra. A més també hi ha alguns dels terrats de Barcelona i tot un popurri de coses que he anat fent en diferents anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.