Posar en crisi Pigmalió

El hilo invisible parla d’un home que converteix les dones en model per construir uns vestits meravellosos que creen una determinada dimensió de bellesa i elegància. Per crear, l’home necessita seguretat, calma i poder. L’artista ha de sentir-se envoltat pels altres –les altres en aquest cas–, que li serveixen per reforçar la seva aura divina i per arribar cap a la mestria. El nucli de la tensió dramàtica sorgeix quan Woodcock –el creador– troba Alma –la criatura–. L’home veu en ella l’encarnació de la seva idea de perfecció i vol assolir el seu ideal, però pel camí no s’adona que ella és capaç de trasbalsar la cosa, de transformar l’equació. Ell desitja la seva criatura com a model i la seva passió –i sexualitat– està transfigurada pel signe de l’art. Ella el desitja a ell com a geni –creador– però també vol descobrir quina és la humanitat que s’amaga darrere l’aura divina que l’art ha creat en el seu entorn. Com es pot trencar el poder de l’art per tornar a la normalitat? Com es pot invertir el mite del creador/criatura? És possible transformar l’equació i deixar que sigui la criatura qui domini el seu creador i posi en dubte el seu poder? Paul Thomas Anderson duu aquest dilema cap al territori de la perversió per desmuntar les seves arrels, utilitza el sadomasoquisme per mostrar les contradiccions de la genialitat però al mateix temps preguntar-se quin és el malaltís camí que porta cap a la creació i veure com en el mite romàntic aquesta pot confondre’s amb la pulsió de l’amor. És evident que l’art pot transgredir la vida, però la qüestió que es planteja té a veure amb com l’art necessita recuperar la pròpia vida. Pigmalió acaba esquerdant-se.