D’Ara i d’Aquí
montse frisach
El Tirant, vist per Francesc Artigau
E l Tirant lo Blanc era el llibre preferit del pare de Francesc Artigau (Barcelona, 1940) però el pintor no el va llegir fins que, passats els 60 anys, i després de veure la generosa menció que de la novel·la de Joanot Martorell fa Cervantes a El Quixot, se’l va llegir d’una tirada en un cap de setmana de pont. Artigau va quedar fascinat pel llibre i va entendre de cop per què el seu pare el tenia com a lectura de capçalera. Mentre llegia aquest clàssic de la literatura, en una edició de bibliòfil editada per Martí de Riquer, a Artigau li venien al cap les imatges de l’acció trepidant del llibre, en colors i textures que eren molts semblants als artistes italians contemporanis del llibre: “L’època en què Martorell va escriure el Tirant, coincideix precisament amb el moment en què s’està fent a Itàlia la pintura que més m’emociona, el moment del Quattrocento. Martorell comença a escriure el Tirant just quan Piero della Francesca està fent les pintures d’Arezzo.”
Com si planifiqués una pel·lícula, Artigau va començar a dibuixar escenes del llibre, treballs que en part va exposar el 2004 a la sala Parés de Barcelona i a la galeria Art al Set d’Andorra. Entre el 2005 i el 2006, i durant un any, Artigau va treballar exclusivament en il·lustracions del Tirant amb la intenció de fer un llibre, després d’haver proposat la idea a l’editor Hans Meinke. Va ser un any d’immersió absoluta en el projecte. Una imatge del taller d’Artigau d’aquell moment ho demostra: tota la paret de l’estudi està folrada d’il·lustracions, com si es tractés d’un veritable storyboard de la novel·la.
El llibre no s’ha arribat a fer i es manté en suspens. però la dimensió de tot aquell immens treball al llarg d’aquell any es pot veure a l’exposició, oberta fins al 24 de març a la sala Círculo del Arte (Princesa, 52) de Barcelona. Tot el projecte, amb 250 aquarel·les i pintures de les 370 que formen el conjunt, omple la sala, en el mateix ordre cronològic de la novel·la i amb l’ordenació concebuda per l’artista. També es poden veure tots els esquemes i planificacions que Artigau va fer, amb anotacions precises per als dissenyadors sobre com havia de ser el llibre. Un volum de tapa tova del Tirant apareix ple de post-its de colors amb indicacions de tota mena. El llibre no s’ha fet però sí existeix un ampli catàleg de l’exposició, que està previst que itineri.
Les il·lustracions posen de manifest l’amor d’Artigau pel Renaixement italià. El flaire de la l’obra de Piero della Francesca, Paolo Uccello (en les escenes de batalles, per exemple) i Fra Angelico està ben present. Artigau, que es coneix tots els detalls del clàssic de Martorell, no se n’amaga pas i en algun moment fins i tot assenyala referències directes a obres renaixentistes concretes. Hi ha un gust pels detalls en els vestits, pentinats, les arquitectures i els paisatges, però com és habitual en tota l’obra d’Artigau, el color és molt important en tota aquesta mena de novel·la gràfica del Tirant. Blaus, vermells, taronges... No és perquè sí que Artigau es presenta amb uns pantalons i una bufanda vermells. “La meva obra es recolza en un dibuix categòric però el color em surt del fetge”, diu, contundent. La pintura amb caseïna li permet “pigments molt purs i intensos”. El color també serà crucial en el llibre d’Artigau, editat per l’Ajuntament barceloní, que sortirà pròximament sobre el barri de Sant Pau i Santa Caterina. L’exposició de Francesc Artigau és l’última que s’organitza a la sala de Círculo del Arte, que tanca les seves portes definitivament.