novel·la
Xavier Cortadellas
Un cortal als aiguamolls
No és gens difícil trobar algunes semblances entre Carles de Camps i d’Olzinelles, Marquès de Camps, i Carles Bosch de la Trinxeria. La primera, el nom, un nom de rei. Compto que la coincidència no devia ser només casual, que hi van tenir també a veure els orígens, perquè un i altre van ser grans propietaris rurals: Bosch, als dos costats del Pirineu; el Marquès de Camps, a Salt i a tot l’Empordà. Un i altre, a més, van entusiasmar-se per la cacera, per la botànica, per l’agricultura, per l’excursionisme, i de grans –sobretot de grans– van començar a escriure. Però no van coincidir en el temps. Per això, Bosch de la Trinxeria, que era uns 40 anys més gran, va ser sobretot un costumista, tot i que, quan jo estudiava, el professor Jordi Castellanos deia que les novel·les d’ell i de Vayreda eren dels pocs exemples de la literatura catalana del segle XIX d’obres relacionades amb el realisme, encara que estiguessin ambientades en un món rural, l’Alta Garrotxa i el Pirineu més marítim.
A part, i tampoc no ben bé coetani de Bosch, molt més obert a Europa que no pas ell, hi ha Narcís Oller. Trenta o quaranta anys més tard, el Marquès de Camps el té molt present quan escriu Cortal Marí. Hi ha parlat alguns cops, l’ha llegit, fins i tot li havia enviat Del meu çarró (1912), el seu primer llibre de ficció, un recull de contes. Nou anys més tard i uns quants llibres després, li dedica Cortal Marí, una novel·la que David Guixeras ha rescatat i ha revisat i que Brau Edicions reedita a la col·lecció Les Closes, de clàssics de l’Alt Empordà.
Com que a més admirava Oller, el Marquès devia tenir present el realisme determinista quan va escriure Cortal Marí. Guixeras apunta que va pensar sobretot en La bogeria. És evident que va fer tard, feia anys que el naturalisme ja era història. Tampoc no se n’acaba de sortir perquè o no en sap prou o no acaba de coincidir amb el que vol fer. Jo diria que les dues coses.
És per això que el narrador no s’esforça gens a provar que alguns dels personatges estan fatalment determinats pel medi i per una herència genètica adversa. Sobretot en Pere, propietari rural i antagonista d’en Rafel, que és, comparat amb ell, molt més viatjat i molt més modern. A part d’algunes estranyeses d’en Pere, fruit d’un caràcter sorrut i poc franc, d’aquella herència genètica el narrador no en diu res. S’esplaia molt més a narrar el petit món rural –ben entès, amb els seus senyors cultes, refinats i amb pis a Barcelona–, es complau a descriure el medi ambient de cortals i aiguamolls, on situa Cortal Marí, gens diferent d’algun dels contes de Prudenci Bertrana. Des d’aquest punt de vista, tal com va dir Émile Zola en el pròleg de La papallona de Narcís Oller, també podem considerar que el Marquès de Camps és realista en el marc.
Els lectors de Cortal Marí trobaran, doncs, unes descripcions acurades del paisatge agrari i d’aiguamolls del Castelló d’Empúries de fa cent anys, de punts de l’Alt Empordà com l’estació i la presó de Figueres o el poble de Pau; descobriran un excés poc original de descriure l’aspecte físic dels personatges; veuran com el narrador allarga inútilment una partida de billar i com té, per al meu gust, els millors encerts quan descriu algunes escenes de caça o quan fa que un dels personatges expliqui l’activitat agrària del cortal marí. Tot això l’acosta a aquell realisme d’un món rural de què parlava el professor Castellanos. Com a novel·la, Cortal Marí és un projecte fallit, el final fa pensar en una mena de drama rural descafeïnat perquè els bons són tan bons que semblen ximples. El Marquès devia haver llegit Víctor Català, però Solitud s’enlaira com el Cimalt.
Cortal Marí, doncs, és una novel·la fallida, però com a document d’un món desaparegut ha anat guanyant amb els anys. I em fa l’efecte que continuarà sent així. Novel·listes d’avui, tingueu-ho en compte!