Refer o remodelar?

La primera cançó de Roxy Music, Refes-ho, remodela-ho, del disc de debut ja va ser ideològica dels patrons d’una època: “Ho vaig intentar però no vaig saber trobar el camí, de tant mirar enrere vaig acabar per no veure-hi res. Tots sabem que la pròxima vegada serà la millor, però si no hi ha pròxima vegada, on anirem?” Amb tots els defectes, personalismes histriònics i disputes, Roxy Music va marcar entre 1972 i 1982 –data del disc Avalon, que van presentar en un magnífic concert a l’estadi del Sant Andreu– gairebé un estil de vida, paral·lel als corrents imperants, tots del morro fort per entendre’ns. Les divergències, el glamur de Ferry i les carreteres diferents que van voler explorar van separar les peces, però la reedició del primer disc mostra la validesa d’un so que, més enllà del glam, carbura. I ho fa per la seva base instrumental, les lletres acurades i el dramatisme. La tradició britànica hi és present, però el grup manté l’originalitat, tant per les melodies de Bryan Ferry com de l’avantguardista Brian Eno, sense oblidar les guitarres de Phil Manzanera, l’oboè i el saxo d’Andy Mackay, amb Graham Simpson o Rik Kenton al baix i Paul Thompson a la bateria. Independentment de les estètiques i sociologia del seu temps, aquest debut del 1972 m’ha convençut tant com quan els escoltava d’adolescent estirat al terra de l’habitació de l’amic que tenia el millor tocadiscos.

En una magnífica biografia de la banda, Ramón de España ens diu que Roxy Music va mantenir un culte per la diferència més que un desig de diferenciar-se de la resta: “Droga’t o no et droguis, beu o no beguis, posa’t uns texans o un esmòquing, fes el que vulguis però crea, treballa, imposa idees...” En aquest disc n’hi ha moltes. A més es poden sentir les gravacions de la BBC del 1972. Roxy Music va marcar amb distinció una època bruta.