pompeu fabra: doble aniversari
David Paloma
La gramàtica més nostra
L’Any Fabra commemora els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i també els 100 anys de la publicació de la ‘Gramàtica catalana’
-
Baix relleu que l’escultor Apel·les Fenosa va dedicar a Pompeu Fabra FUNDACIÓ APEL·LES FENOSA. -
Pompeu Fabra ARXIU. -
Auca dedicada a Fabra de Joan Vilamala JOAN VILAMALA. -
Peu Benito Pérez Galdós ‘Auca de Pompeu Fabra (1868-1948). Gran filòleg, professor, nostre seny ordenador’, DE FOTO AUTOR VA FER UNES AFIRMACIONS QUE VAN POSAR EN MARXA EN FABRA L’IMPULS PER ESTUDIAR LA SINTAXI ARXIU DE JOAN VILAMALA, ESCRITA EL 1998 AMB MOTIU DEL 50È ANIVERSARI DE LA MORT DE POMPEU FABRA JOAN VILAMALA.
Les gramàtiques catalanes seran sempre nostres, i d’una manera especial ho serà la de Pompeu Fabra, que va escriure la gramàtica més nostra. Abans de Fabra, totes aquestes obres eren deutores del castellà i del llatí. N’és un exemple la primera gramàtica pròpiament dita, en paraules de Joan Solà: la Grammatica cathalána embellida ab dos orthographías, de Josep Ullastra, escrita el 1743. Ullastra va voler abocar en el català allò que sabia del llatí i del castellà.
També el castellà i el llatí fonamentaven el Prontuario orthologi-graphico trilingue, de Pere Màrtir Anglès, escrit també a mitjan segle XVIII. L’obra volia, al capdavall, ensenyar a escriure, lletrejar i pronunciar en llatí, en castellà... i en català.
El model de referència era sempre el llatí i el castellà: aleshores, amb una condescendència servil es presentava el català, si és que hi havia sort que l’autor es fixés en el català. “Un idiome cuio únic defécte consisteix puramènt en ser incult”. S’entén que la llengua era inculta perquè no tenia gramàtica escrita i publicada. Ben mirat, el que passava és que en aquella època la llengua no tenia bons gramàtics.
Les gramàtiques del XIX
Les gramàtiques catalanes del segle XIX seguien els manuals escolars corrents en llengua castellana, i això vol dir, entre altres qüestions, que s’inclinaven per les definicions generals enrevessades –algú ha dit inútils–, i també pels detalls superflus. Per exemple: a la gramàtica d’Antoni de Bofarull i Adolf Blanch, de 1867, s’indicaven deu classes del substantiu: propi, apel·latiu, col·lectiu, verbal, simple, compost, primitiu, derivat, augmentatiu i derivatiu. Fins que va arribar Pompeu Fabra.
Totes les gramàtiques fabrianes van directes als fets. També la gramàtica de 1918: “Els éssers animats tenen sovint dos noms: l’un masculí i l’altre, femení”. I punt. I, tot seguit, els exemples: el femení de nebot és neboda, d’alumne és alumna, i d’abat, abadessa.
És ben coneguda l’anècdota del lingüista de Gràcia, que tenia en gran estima la gramàtica d’Antoni de Bofarull, de 1864, fins que un dia va llegir el següent en el paradigma de les conjugacions verbals: “En el caso de encontrarse una voz que, por sujetarla á la regla, haya de parecer estraña ó combinada, prefiérase siempre (y esto basta para resolverlo el buen sentido de cada cual) la que está en uso comunmente, aun cuando sea contra la misma regla”. Fabra, lingüista per devoció i enginyer per formació, devia fer un bot perquè va deixar escrit que aquella “descoberta” li va fer caure la gramàtica de les mans. Primer calia ordenar la llengua i, després, modernitzar-la. Era urgent.
Arriba Fabra
Fabra va trasbalsar el panorama. Un adolescent genial –com ha escrit Sebastià Bonet– va trencar amb una manera de fer que procedia de les gramàtiques llatines per la qual la llengua que s’ensenyava era elitista i complicada. Un Fabra adolescent va apartar-se del llatí i va parar l’orella al català parlat que sentia al seu voltant.
En la primera obra que va escriure, Ensayo de gramática de catalán moderno, va deixar clara la base de la revolució gramatical: el català parlat (el català que ara es parla), en oposició al català acadèmic. Aquest era feixuc i estrany per la distància que marcava entre la llengua oral i la llengua escrita. En canvi, el català parlat va començar a veure’s com el català modern.
Tanmateix, la gramàtica més nostra no és l’Ensayo, que Fabra va publicar en castellà el 1891, anys després d’haver-la escrit. Tampoc no és la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana de 1898, època en què Fabra ja havia llegit els bons lingüistes europeus, com Jacob Grimm, Franz Bopp, Friedrich Diez o Wilhelm Meyer-Lübke. Ni tan sols la gramàtica més nostra no és la gramàtica de 1912, escrita en castellà i que Joan Coromines s’hi referiria molts anys més tard com “l’obra mestra de Pompeu Fabra”.
La gramàtica de 1912, que també Badia i Margarit va descriure com “l’obra més sòlida” del lingüista de Gràcia, es dirigia formalment als intel·lectuals espanyols interessats a aprendre català. A la primera frase del pròleg, Fabra hi va deixar anar un comentari com qui no vol la cosa: “... contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma” que parlaven, en aquell temps, més de tres milions i mig de persones.
La gramàtica més nostra és, probablement, la de 1918. Només li podria fer perdre el lloc “la gramàtica dels mestres” (és a dir, dels professors de català), que va sortir publicada el 1956, vuit anys després de la mort de Fabra. Una diferència bàsica les distingeix: només la de 1918 va ser la normativa. I ho va ser durant gairebé cent anys, fins a l’aparició el novembre del 2016 de la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Un encert entre tants
El 1913 s’havien aprovat les Normes ortogràfiques i el 1918 Fabra va publicar la primera edició de la Gramàtica catalana. Dos mil exemplars per començar.
Fabra hi va saber presentar el codi gramatical oficial de la llengua, sense que la condició d’oficialitat no hi constés de manera explícita ni hi arribés a constar en cap de les set edicions que se’n van fer fins al 1933. Al final, van ser 25.000 exemplars publicats.
L’Institut d’Estudis Catalans va admetre implícitament el caràcter oficial de la gramàtica de 1918. Avui aquesta gramàtica compleix cent anys i potser, formalment, cent encerts dels quals en destaquem un de ben significatiu: la presència explícita del conjunt dels dialectes del català. Fabra i el grup de L’Avenç havien partit del català central amb arguments lingüístics i extralingüístics, però, amb els anys, Fabra va saber equilibrar la preferència inicial. I ho va fer amb la seva prudència habitual. Així ho expliquen Manuel Pérez Saldanya, Gemma Rigau i Joan Solà a les Obres completes. El fet és que, davant de casos d’estricta variació dialectal, Fabra els presentava en el mateix rang. Eren altres raons, com ara l’observació de la llengua clàssica, les que portaven a recomanar unes formes i no unes altres.
L’Any Fabra
Dimecres que ve s’inaugura institucionalment l’Any Fabra. L’acte es farà a les set de la tarda al Teatre Zorrilla de Badalona i comptarà amb la direcció artística de Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya.
Però a la pràctica l’Any ha començat amb un esplet d’iniciatives: l’espectacle infantil de la companyia Peus Grossos, de gira per les biblioteques catalanes; les rutes Fabra per Barcelona, per a tots els públics, en dies feiners i en dies festius; la ruta Fabra per Prada, que es va fer ahir mateix amb la participació de l’ajuntament d’Illa, on Fabra va arribar exiliat el 6 de febrer de 1939; també la publicació d’Escrits sobre Fabra, de Josep Murgades, i d’un còmic poc convencional sobre el gran lingüista: Pompeu Fabra, l’aventura de la llengua, de Gemma Pauné i Oriol Garcia Quera. El còmic es presentarà el 14 de març a l’Institut d’Estudis Catalans.
Cal assenyalar, per acabar, L’abecé de Pompeu Fabra. Es tracta de descobrir Fabra lletra a lletra: el projecte va arrencar el 24 de gener en el compte de Twitter @AnyFabra amb la veu de Fabra (lletra V), el Diccionari general (lletra D) i els carrers que porten el seu nom (lletra C). Tots els textos es poden llegir en el web anypompeufabra.cat.
Els més fabrians també tenen una cita a la primera quinzena de juny, quan hi ha prevista la ruta de Bilbao. Fabra hi va viure deu anys fent classes de química.
Benito Pérez Galdós
Cultura Catalana, de París, va fer un encàrrec a l’escultor Apel·les Fenosa a principis de 1949, poc temps després de la mort de Pompeu Fabra. L’artista vivia exiliat a la capital francesa. No sabem els detalls de l’encàrrec, però sí el resultat: un baix relleu de bronze, de mides 68 x 102 x 8 cm, amb el perfil de Fabra envoltat d’una fulla de palmera, una branca d’alzina i una de llorer.
També sabem que Cultura Catalana no va poder pagar l’obra. L’original, doncs, es va quedar al taller de l’artista, al bulevard de Saint Jacques de París, fins al 1982. Aquell any la Generalitat de Catalunya va comprar la fosa en bronze. Aleshores, amb motiu del 50è aniversari de la publicació del Diccionari general de la llengua catalana, el Govern va decidir contactar amb l’Ajuntament de Prada perquè el baix relleu es pogués col·locar a la façana de l’edifici on va viure Fabra els últims anys d’exili. Per què a la façana i per què a Prada? Perquè l’obra contenia aquesta inscripció: “Pompeu Fabra / morí en aquesta casa / el dia 25 de desembre de 1948”.
Però el propietari de l’immoble no va voler l’obra a la façana del seu edifici i el baix relleu es va acabar penjant al despatx de l’alcalde de Prada, i s’hi va estar des de 1982 fins al 8 de novembre del 2000. Aquesta és la data d’inauguració de la mediateca Pompeu Fabra de Prada, a l’entrada de la qual llueix, si bé en un lateral, el baix relleu que Fenosa va dedicar a Fabra. L’obra original es pot veure a la Fundació Apel·les Fenosa, al Vendrell.
Jordi Ginebra i Joan Solà expliquen a Pompeu Fabra. Vida i obra que l’impuls per estudiar la sintaxi va arrencar d’un article que l’escriptor Benito Pérez Galdós va publicar el 1896 en un diari argentí que es deia La Prensa. Galdós lloava la figura del novel·lista català Narcís Oller però alhora es lamentava que Oller escrivís en català: “El catalán no tiene construcción propia”, afirmava l’autor de Fortunata y Jacinta. I també: “La sintaxis [del catalán] es la castellana y solo varían las voces”.
Anys després, aquestes afirmacions van arribar a orelles dels dos grans lingüistes de la llengua catalana del segle XX, Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra. La reacció va ser que Alcover va entestar-se a organitzar un congrés internacional de sintaxi que finalment es va convertir en el tan celebrat Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). I Fabra va encarar la sintaxi cada vegada amb més profunditat en les gramàtiques majors (1912, 1918 i 1956) i, sobretot, en les Converses filològiques.
