Crítica
cinema
La dona i el monstre
En el món fílmic de Guillermo del Toro hi palpita la idea que la ficció cinematogràfica és una possibilitat de corregir la realitat i fins, com en el cas del final d’El laberinto del fauno en què els habitants d’un poble s’imposen als vencedors de la guerra civil espanyola, la història. A La forma del agua, ambientada en la guerra freda, els herois són personatges sense reconeixement social i pròxims a l’exclusió: una dona muda que treballa en el servei de neteja d’una instal·lació secreta controlada per militars, un vell dibuixant d’històries sense feina i gai, una afroamericana que també és dona de la neteja, fins i tot un científic rus infiltrat als Estats Units i a la vegada vigilat per espies soviètics. A la seva diversa manera, sobretot en el cas de la muda que encarna Sally Hawkins, tots senten una atracció per un home amfibi (un monstre, l’altre heroi de la història, inspirat en les criatures dels films de ciència-ficció de la Universal als anys 50) segrestat, controlat i torturat per un agent dels serveis secrets nord-americans. De fet, plenament integrat en el sistema social, aquest últim personatge és el vertader monstre: violent, tirànic, masclista, abusador, enemic dels diferents.
Amb la seva habilitat pel disseny de producció, la seva fantasia visual i un cert atreviment en el tractament eròtic de la relació entre la dona i el monstre, Guillermo del Toro treballa la ficció a favor dels seus herois per alliberar-los de la realitat contrària a ells. Així, tot i que el mexicà no evita l’excés i el subratllat adherits al seu cinema, el film inspira simpatia: es fa difícil no estar a favor seu.