Romeu i Julieta, sense intensitat

Entre totes les històries d’amor i mort que forneixen la tradició literària i defineixen la concepció occidental de la passió amorosa lligada a la fatalitat, Romeu i Julieta ha exercit una fascinació i una influència poderoses: un amor sobtat i intens amb l’obstacle de l’enfrontament de les famílies respectives dels amants que, a partir de la tragèdia de Shakespeare inspirada en textos precedents sobre una llegenda, ha originat diverses adaptacions i variants situades en diferents èpoques i àmbits amb els quals canvien les parts en conflicte que aboquen els dos amants a un final tràgic. Amb llibret de Jules Barbier i Michel Carré, que sintetitza la trama shakesperiana i redueix els personatges, Charles Gounod va estrenar l’any 1867 la seva versió operística, que fins al 4 de març, es representa al Liceu amb un muntatge coproduït pel The Santa Fe Opera i el teatre barceloní.

Com en el cas de l’obra de Shakespeare, Roméo et Juliette comença amb un cor que anuncia el desenllaç fatal de la història dels amants de Verona arran de la rivalitat entre els Montagut i els Capulet. El relat, doncs, d’un amor està marcat pel pes de la mort. D’aquí, la posada en escena de l’escocès Stephen Lawless situa en tot moment l’acció en un cementiri ple de nínxols. Una decisió que no dona peu a una escenografia precisament bella, però que pot justificar-se en fer present com un amor tan fulgurant i preciós irromp en un clima de violència que, projectant una ombra funesta, du a la mort. Tanmateix, el marc escenogràfic admet certes variants, que permeten simular l’escena del balcó o deixar espai per a una festa, però sembla convidar a un estatisme que, de fet, defineix una posada en escena rígida, mancada de tensió dramàtica i amb uns efectes pròxims a l’avorriment.

Hi ha pocs elements escenogràfics addicionals, però, a més, poden ser tan evidents i a la vegada tan cursis com l’estàtua de Cupido que apareix en els moments d’amor. També pot semblar poc imaginatiu que, per mostrar la joia de viure juvenil que Juliette expressa a la cèlebre ària Je veux vivre, la soprano Aida Garifullina tingui a les mans una ampolla de xampany. Irrompent aquesta ària en el primer acte, la veu fresca de la jove cantant tàrtara encara no hi va brillar plenament, però Garifullina va acabar exhibint el seu talent emergent amb els duos d’amor i, finalment, de mort amb el Roméo interpretat per Saimir Pirgu, que va tenir una bona resposta del públic en abordar l’altra ària celebre d’aquesta òpera, Ah, lève-toi soleil, cantada en un moment en què, esperant que Juliette es desperti, l’enamorat ignora que és la nit, i no pas el dia, qui empara la passió en contra de l’ordre social. En tot cas, el tenor albanès va comptar amb la complicitat del públic en reconèixer l’ària. Una mica vacil·lant al principi, la seva veu també va guanyar fermesa i bellesa fins a imposar-se en l’enfrontament amb Tybalt i, sobretot, quan Roméo, abraçat a Juliette abans d’expirar, expressa a Consolé-toi pauvre âme que la força de l’amor sobreviu a la tomba. Per cert, l’òpera de Gounod, a la manera de Tristany i Isolda i a diferència de Shakespeare, concedeix als amants retrobar-se abans de morir i la dolçor d’una mort a duo.

Una altra qüestió del concepte escènic és el canvi d’època que, suposadament, ambienta l’acció durant la guerra de Secessió als EUA. En tot cas, si, com ha dit, el propòsit de Lawless és recordar que vivim en un món amb moltes divisions, podia trobar ressonàncies més clares en el present. Tot plegat és prou feixuc. I potser no hi és aliè al fet que, encara que Josep Pons va defensar-la al capdavant de l’Orquestra del Liceu, la música de Gounod conté melodies seductores, però té un aire pesant de la “grandeur de la France”.