“Per complir els somnis t’has de bellugar”

És clar que era un home que devia tenir moltes parts fosques. No m’interessava gratar excessivament, però sí deixar-ho palès. Sovint ens quedem amb el que enlluerna, que és el final, però segur que pel camí va pagar peatges cars. La novel·la va d’això, d’una persona que ho deixa tot i fa una aposta pel que creu i decideix tenir una vida controlada per ell mateix i, per tant, també ens és vàlid avui. Ell s’asfixia per la mort del pare i el germà, l’entorn franquista... i fuig d’aquesta realitat. Amb 21 anys, l’any 1949, fer això vol dir tenir-los molt ben posats. És inspirador: si vols complir els teus somnis t’has de bellugar, perquè no et vindran a buscar. L’acompanya la sort, però també se la busca.

A molts d’aquests actors els va conèixer de jovenets, amb vint-i-pocs anys, quan encara no eren famosos. Va ser una relació d’anada i tornada. No se sap com va entrar a treballar de cambrer al restaurant Villa Capri. Aleshores em vaig inventar la història que va fer de taxista del Hollywood Yellow Cab, que portava moltes estrelles, i així trobo el vincle amb el Capri, que estava al costat de l’acadèmia d’interpretació. Tota aquesta colla d’actors hi anaven, i es comencen a fer amics pel fet de compartir les mateixes inquietuds. M’he documentat a les hemeroteques del New York Times, Washington Post i Los Angeles Times i també amb la biografia de la secretària de Marilyn Monroe. Ella explica que Jean Leon va anar a portar-li el sopar a casa seva perquè La Scala tenia un servei a domicili, i a les estrelles els portava personalment el menjar. Igual que l’Elisabeth Taylor es fa enviar els canelons de La Scala a Londres. D’aquí que ella, en agraïment, el convidi a Roma amb la seva família. El seu fill em va explicar que en el viatge, quan sobrevolaven Espanya, els va revelar que era espanyol, no francès com els havia dit.

Era un home que havia après a callar. El Ministeri de Defensa franquista el reclamava i això és cert. No m’ho he inventat. El que he fet és encalçar les dades per teixir una història versemblant. Marilyn, per exemple, és cert que tenia sempre una taula reservada a La Scala i li agradava la cuina. Això que li explica a Cefe és cert, que hauria pogut ser reina, perquè la van temptejar per casar-se amb el príncep de Mònaco, que al final es va casar amb la Grace. Són tot de coses que et van arribant quan investigues, i vaig anar descobrint d’altres dades realment increïbles, com per exemple que la General Electric tenia un programa televisiu a la CBS i el presentador era Ronald Reagan. El van fer fora quan va començar a fer discursos més polítics. De fet, poca gent sap que en aquella època era demòcrata! O bé quan Paul Newman reconeix que no hauria arribat a ser ningú si no hagués estat per Jean Leon, que el va animar a acceptar els papers que li van caure en morir James Dean.

De seguida connecten molt i gràcies a ell arrenca La Scala, malgrat que el dia abans d’anar a signar els papers al banc té l’accident. Al final, l’acaba tirant endavant amb els diners del seu cunyat, la dona i seus. Tenien en comú que havien perdut el pare o la mare de petits, venia d’Indiana, un lloc inhòspit com l’Espanya franquista, i compartien el somni de ser actors. Ell va saber capbussar-se en aquest món, callant quan convenia i sent molt cautelós, per anar forjant la nova personalitat que va del Ceferino al Justo Ramon i finalment al Jean Leon: aquesta és l’evolució que he intentat oferir al lector.

Quan et bellugues en aquest ambient hi ha d’haver aquestes coses, però se sap que la nit que Marilyn va morir, els dos esbirros de Sam Giancana estaven sopant al restaurant. Per això es va fer la connexió i jo la recullo tal com la van difondre els diaris de l’època. La mort de l’actriu seria una venjança de Giancana perquè havia donat suport al Kennedy pare i quan els seus fills ja eren, l’un president i l’altre fiscal en cap, no li van tornar el favor. A més, li encantava anar allà perquè era un menjar italià molt bo. És clar que res és gratuït, i si va triomfar en part és per la connivència amb la màfia.

Vaig llegir que havia existit aquesta germanor que ajudava els immigrants, però no he pogut provar-ho. Ell va trobar un mariner que no el va tirar per la borda, com es feia habitualment, sinó que el va ajudar. La seva germana em va explicar que a ell li hauria agradat tornar a Le Havre i agrair-li-ho, per això em vaig inventar aquest final en què ell acaba xiulant Me and my shadow que reflecteix la seva soledat, perquè, tot i que al final va aconseguir fer realitat el seu somni de fer el seu propi vi, va acabar vivint a Tailàndia sol.

Els fills viuen als Estats Units, però he parlat amb el fill, que ve sovint cap aquí, i la seva germana, que voreja els 80 anys. És simptomàtic, d’altra banda, que no deixés les vinyes als fills sinó en mans de la família Torres.