De fragilitats i esperances

Al cinema Truffaut de Girona hi va haver recentment una sessió certament extraordinària. Això perquè bona part dels assistents han col·laborat activament en la gestació de la pel·lícula que s’hi va projectar en la seva estrena absoluta: El vent és això, una ficció inspirada en la realitat dels que pateixen allò que s’anomena “trastorns alimentaris”, però que, de fet, deriven d’una fragilitat psíquica, emocional, que pot manifestar-se poderosament en els adolescents, majorment noies, i això no és per res dins d’una societat que exerceix tanta pressió sobre el cos i l’aparença física. En tot cas, com pot passar en ocasions en què un film es projecta a un públic que hi ha participat, els assistents no eren figurants, tècnics o convidats de la productora. Remarco que bona part dels espectadors han gestat la pel·lícula perquè aquest fet singularitza la proposta i més encara tenint present que són alumnes d’un institut d’ensenyament públic. Tampoc eren, doncs, estudiants d’una escola de cinema o d’una facultat de comunicació audiovisual. Eren prop de vuitanta alumnes de batxillerat de l’Institut Santiago Sobrequés que, tutelats pel director del centre, Joan Cumeras, i coordinats pel cineasta Pere Vilà, han experimentat la joia d’una creació compartida i aquella nit de la projecció van observar-ne emocionats els resultats tangibles en una gran pantalla.

Els estudiants, part dels quals han deixat de ser alumnes de l’institut en acabar-hi els seus estudis el curs passat, durant el qual va realitzar-se El vent és això, no hi han participat d’igual manera. Bona part dels seus autors fonamentals cursaven 2n de batxillerat artístic. És així que, a més de Pere Vilà i Joan Cumeras, entre la direcció i el guió consten els noms de Mario Rebugent, Paula Comas, Lidia García, Ania Oriol Mulero, Andrea López, Marina Segarra (que també signa el vestuari) i Aina C. Ostoya. Han comptat també amb la col·laboració de professionals, com ara el fotògraf Jimmy Gimferrer i els actors Laia Manzanares i Àlex Brendemühl, que, després de la projecció, estava profundament impressionat. Però, com s’ha dit, van participar molts més en la creació del film, començant per la tria del tema. Pot suposar-se que han abordat els anomenats “trastorns alimentaris”perquè els afecten i preocupen. Tanmateix, tot i partint del testimoni de companyes que en pateixen, pot intuir-se que tots han pouat en la seva experiència adolescent: l’estranyesa davant dels canvis que experimenta el cos; la incertesa en relació amb el futur quan s’han de començar a prendre decisions; l’angoixa, doncs, de fer-se gran; la por de no agradar als altres quan un mateix no s’agrada gens.

De fet, el “trastorn alimentari” potser no és més que una manifestació extrema de la fragilitat adolescent. Però no creguin que el film, encara que explori en una problemàtica específica, pugui resultar aliè més enllà de l’adolescència: en les dues protagonistes del film (Alícia i Carla, encarnades respectivament per Laia Manzanares i Katrin Vankova) tots hi podem reconèixer alguna cosa relativa a la fragilitat que, tan humana, mai ens abandona. La fragilitat és tot un tema que, significativament, és una constant en la filmografia de Pere Vilà: la fragilitat del cos i de la ment, de la memòria i de la veritat, s’hi fan presents a Els peixos del riu Leteu (2005), La lapidation de Saint Étienne (2012), La fossa (2014) i L’artèria invisible (2015). Pel que fa a El vent és això, impulsat pel projecte A Tempo, Arts i Formació, en el qual està implicat el festival Temporada Alta, és un film sobre una fragilitat extrema i fins un estat de desesperació, però la seva mateixa existència recorda que la creació, i a més compartida, és una esperança humanista.