Una lectora i un lector

A finals dels vuitanta es va estrenar una pel·lícula francesa titulada La lectrice, basada en una novel·la –també dels vuitanta– que no val la pena recordar. La protagonista era una dona que, enduta pel tedi, es llogava per llegir llibres en privat a persones que per diferents raons no n’eren capaces. En aquesta feina travava relació amb tot de gent pintoresca que propiciava escenes xocants, petulants, d’un erotisme tou, pretesament escandaloses o humorístiques, de fet prescindibles.

A finals dels seixanta, Orson Welles havia estrenat un film televisiu titulat The immortal story, basat en el conte llarg del mateix nom que havia publicat Isak Dinesen poc abans de morir. La història comença quan un vell milionari greument malalt, Mr. Clay, decideix que un dels seus empleats li llegeixi textos en veu alta.

Després d’unes quantes sessions, Mr. Clay decideix convertir en realitat una historia que circula des de fa temps entre els mariners: un ancià paga cinc guinees a un mariner perquè passi la nit amb la seva dona. Abans que tingui lloc aquesta història, tenim temps de conèixer la falsa esposa, que procedeix d’una família arruïnada per Mr. Clay, i el mariner, que ha viscut una llarga temporada en una illa deserta. Cadascun dels protagonistes està dotat de personalitat, d’una historia i de misteri.

A la pel·lícula, Orson Welles es va reservar el paper de Mr. Clay. Cap al final, en l’escena en què increpa la dona i el mariner i els anomena els seus titelles, és inevitable veure el milionari com l’equivalent del director de la pel·lícula. En una entrevista realitzada arran de The immortal story, però, Welles considera que el paper del director està sobrevalorat i que en el 99% de les pel·lícules la seva feina és mínima, ja que tot depèn dels actors, dels muntadors i del guionista.

Si la història de la lectora imaginada per l’escriptor francès resulta tan insulsa com la pel·lícula que va originar, la història del lector imaginat per l’escriptora danesa resulta tan rica i fosca com la pel·lícula. Interpretant el paper de Mr. Clay, Orson Welles ens ensenya que el conte ens pot fer reflexionar sobre la creació i l’autoria sense que perdi ni un bri d’interès narratiu.

Orson Welles és la brúixola, el camí i l’enemic.