Fugir del passat

Entre els seus espais vitals, Bar­ce­lona i Can­to­nigròs, i les seves pro­ta­go­nis­tes –dones d’empenta–, Blanca Bus­quets ha sabut encai­xar un gra­pat d’històries de ficció pro­fun­des que li han creat un públic fidel. I sem­pre ama­nit amb bona lite­ra­tura.

A La fugi­tiva, que acaba de treure Proa, l’escrip­tora ha cui­nat aquests ingre­di­ents amb una habi­li­tat pro­fes­si­o­nal que genera en el lec­tor un interès més intens en cada full que s’empassa. Alguns poden con­si­de­rar que es tracta d’una novel·la amarga, dura, vio­lenta, sense sen­ti­ments. Amb molt d’odi i poca esti­mació. Cruel i tot. Però l’atmos­fera glo­bal de l’obra deixa un regust de sere­ni­tat i de com­prensió.

La novel·la narra la vida de la Mireia, una dona de més de 90 anys, que vol jus­ti­fi­car amb els seus records per­so­nals la vida erràtica que ha vis­cut. Un balanç gens afa­la­ga­dor. D’ado­les­cent i vivint a casa seva a la Carena, en un ambi­ent massa pri­mari, es mal­trac­tada periòdica­ment pel seu pare, un fet que l’obli­garà a fugir nou mesos de la població i anar a viure amb uns parents de Bar­ce­lona. Ningú no sap que hi ha anat a fer a la ciu­tat, però quan torna a ater­rar sola a casa seva es una altra Mireia.

Una noia esquerpa, que sem­bla voler fugir sem­pre de fan­tas­mes des­co­ne­guts, amar­gant el xicot que esti­mava de tota la vida i casant-se amb un esti­ue­jant de Bar­ce­lona que li farà dos fills que gai­rebé no veurà mai. Ama­garà l’ale­gria de la des­a­pa­rició del seu home, farà anar de cor­coll les dones de com­pa­nyia que ha tin­gut i el seu únic plaer diari serà tan­car-se a casa i espiar els llo­ga­ters del pis que té al cos­tat. Ni la presó, que tas­tarà una bona tem­po­rada per les seves facècies pas­sa­des, podrà can­viar els seus ins­tints agres­sius, mal­grat tro­bar allà una per­sona que esti­marà pro­fun­da­ment. Ja madura, s’ins­tal·la a Sarrià i passa estius a la Costa Brava, sem­pre tirant enda­vant amb les espur­nes de tor­tura i cru­el­tat que sem­bra arreu.

Obra de madu­resa amb dos aspec­tes a des­ta­car: una trama que va dei­xant anar sor­presa rere sor­presa per inten­tar com­pren­dre el rere­fons de la mal­dat i uns pro­ta­go­nis­tes ben carac­te­rit­zats que van ballant la melo­dia literària a un ritme ver­ti­ginós per inten­tar com­pren­dre el perquè d’aquesta acti­tud. I amb la sen­zi­llesa d’un llen­guatge pla­ner, directe, sense embuts, a vega­des agres­siu, a vol­tes poètic, sem­pre ente­ne­dor i atrac­tiu com la vida mateixa.

Unes coor­de­na­des que Blanca Bus­quets ja va ini­ciar amb Presó de neu (2003) i que ha anat polint amb les seves obres següents, espe­ci­al­ment en La nevada del cucut (2010), d’escrip­tura exqui­sida, que li va fer gua­nyar el premi Lli­bre­ter.

No en va algu­nes de les seves obres han estat ree­di­ta­des a llengües com ara el cas­tellà, l’ale­many, l’anglès i el rus.