Cinema

Joana Hurtado. situació crítica

montse frisach

“No hi ha cap partit amb un programa cultural decent”

Té sen­tit la crítica d’art avui?

I tant! Fins i tot és necessària. La crítica d’art suposa fer-se pre­gun­tes, qüesti­o­nar el que veiem, i això és bàsic en un món satu­rat d’imat­ges. En gene­ral, posar en dubte allò que ens ve donat és una eina per pen­sar la rea­li­tat en què vivim i fer-nos-la nos­tra.

S’ha con­ver­tit el crític en artista i l’artista en crític?

El crític com a artista és un text de Wilde del 1891. La crítica com a gest cre­a­tiu, que assaja deri­ves més enllà de l’obra, no és res nou. I l’artista que inter­roga l’art també pot ser molt antic. Una altra cosa són els rols tra­di­ci­o­nals. Avui podem fer i ser mol­tes coses alhora. L’artista pot ser comis­sari, gale­rista..., i la crítica d’art es dona en molts for­mats que no pas­sen per l’escrip­tura, en con­tex­tos on no ho sem­bla (pel·lícules, novel·les) fins a per­dre de vista a l’artista, per què no?

Quin és el seu museu pre­fe­rit?

Entro a tots els museus i alguna cosa en trec. Però els que més m’interes­sen són els que tren­quen cro­no­lo­gies i dis­ci­pli­nes, refle­xi­o­nen sobre els seus dis­po­si­tius d’expo­sició i lec­tura, i inter­pel·len la pròpia ins­ti­tució i el visi­tant. En aquest sen­tit, el millor museu és el que he vist al cinema: el Louvre dels Straub-Hui­llet, l’Her­mi­tage de Soku­rov..., el que encara no he vist per molt que hi hagi entrat diver­ses vega­des.

Tàpies té suc­ces­sor?

Bor­ges deia que cada autor crea els seus pro­pis pre­cur­sors. La relació mes­tre-alumne ja no és uni­di­rec­ci­o­nal. Els artis­tes amb qui tre­ba­llo han can­viat a Tàpies.

L’art català ha vis­cut massa dels grans noms?

La cul­tura en gene­ral. I la majo­ria són homes, blancs i occi­den­tals, perquè són els que han escrit la història. Ser crític és des­a­pren­dre la història de l’art que ens han ense­nyat, i això passa per donar veu i nom als altres.

Per quins artis­tes aposta?

Aposto per des­di­bui­xar les línies del canòdrom, con­si­de­rar l’art des de la seva hete­ro­geneïtat. Per això m’interes­sen els autors que per­sis­tei­xen sense con­ces­si­ons, que es per­den en recer­ques inter­mi­na­bles o que fan i després pre­gun­ten, que s’apun­ten a un bom­bar­deig sense gai­res recur­sos o que obren edi­to­ri­als sense ànim de lucre. Des de Pere­jaume fins a Enric Farrés, d’Albert Serra a Ca l’Isi­dret, per posar exem­ples pro­pers.

Real­ment li interessa l’art, al públic català?

Qui és el públic? Si cre­iem que l’art és per a les elits o les mas­ses, el jut­ja­rem massa críptic o super­fi­cial. Però si par­lem d’a qui interessa, crec que hi ha un pro­blema de base. L’interès neix i creix a les esco­les, a casa, però també al car­rer, a la tele­visió. Tenim una edu­cació cul­tu­ral molt pobra i unes ins­ti­tu­ci­ons que tenen por d’impli­car-nos o de dema­nar-nos massa.

Som un poble artísti­ca­ment madur?

La madu­resa artística d’un poble va de la mà de la seva madu­resa democràtica, i aquí en tenim poca. Gràcies a algu­nes per­so­nes s’ha acon­se­guit molt, però si tre­ba­llar amb plena lli­ber­tat des de les bones pràcti­ques és difícil, vol dir que encara falta.

Els polítics es cre­uen l’art català?

Des de fora la sen­sació és que no. No hi ha cap par­tit amb un pro­grama cul­tu­ral decent. I quan gover­nen pen­sen més en inter­ven­ci­ons pun­tu­als per reno­var façana o pen­jar-se meda­lles que no en dotar de soli­desa i con­tinuïtat l’eco­sis­tema cul­tu­ral, ja no dic artístic. Ara bé, el pen­sa­ment crític és essen­ci­al­ment polític, i som molts els que fem política cul­tu­ral amb la nos­tra pràctica de cada dia.

La madu­resa artística d’un poble va de la mà de la madu­resa democràtica

Joana Hurtado (Barcelona, 1979), responsable d’arts visuals de Can Felipa i vicepresidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, té claríssim allò de la transversalitat de l’art. En la teoria i en la pràctica: art i cinema van de la mà. Un exemple, ha portat un film de Perejaume a un cinema comercial, com el Texas. Quan estudiava història de l’art, ho va fer perquè volia ser crítica, però actualment la seva feina se centra més en els comissariats d’exposicions. En la foto, Hurtado, a l’Ateneu Barcelonès.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia