“No hi ha cap partit amb un programa cultural decent”

I tant! Fins i tot és necessària. La crítica d’art suposa fer-se preguntes, qüestionar el que veiem, i això és bàsic en un món saturat d’imatges. En general, posar en dubte allò que ens ve donat és una eina per pensar la realitat en què vivim i fer-nos-la nostra.

El crític com a artista és un text de Wilde del 1891. La crítica com a gest creatiu, que assaja derives més enllà de l’obra, no és res nou. I l’artista que interroga l’art també pot ser molt antic. Una altra cosa són els rols tradicionals. Avui podem fer i ser moltes coses alhora. L’artista pot ser comissari, galerista..., i la crítica d’art es dona en molts formats que no passen per l’escriptura, en contextos on no ho sembla (pel·lícules, novel·les) fins a perdre de vista a l’artista, per què no?

Entro a tots els museus i alguna cosa en trec. Però els que més m’interessen són els que trenquen cronologies i disciplines, reflexionen sobre els seus dispositius d’exposició i lectura, i interpel·len la pròpia institució i el visitant. En aquest sentit, el millor museu és el que he vist al cinema: el Louvre dels Straub-Huillet, l’Hermitage de Sokurov..., el que encara no he vist per molt que hi hagi entrat diverses vegades.

Borges deia que cada autor crea els seus propis precursors. La relació mestre-alumne ja no és unidireccional. Els artistes amb qui treballo han canviat a Tàpies.

La cultura en general. I la majoria són homes, blancs i occidentals, perquè són els que han escrit la història. Ser crític és desaprendre la història de l’art que ens han ensenyat, i això passa per donar veu i nom als altres.

Aposto per desdibuixar les línies del canòdrom, considerar l’art des de la seva heterogeneïtat. Per això m’interessen els autors que persisteixen sense concessions, que es perden en recerques interminables o que fan i després pregunten, que s’apunten a un bombardeig sense gaires recursos o que obren editorials sense ànim de lucre. Des de Perejaume fins a Enric Farrés, d’Albert Serra a Ca l’Isidret, per posar exemples propers.

Qui és el públic? Si creiem que l’art és per a les elits o les masses, el jutjarem massa críptic o superficial. Però si parlem d’a qui interessa, crec que hi ha un problema de base. L’interès neix i creix a les escoles, a casa, però també al carrer, a la televisió. Tenim una educació cultural molt pobra i unes institucions que tenen por d’implicar-nos o de demanar-nos massa.

La maduresa artística d’un poble va de la mà de la seva maduresa democràtica, i aquí en tenim poca. Gràcies a algunes persones s’ha aconseguit molt, però si treballar amb plena llibertat des de les bones pràctiques és difícil, vol dir que encara falta.

Des de fora la sensació és que no. No hi ha cap partit amb un programa cultural decent. I quan governen pensen més en intervencions puntuals per renovar façana o penjar-se medalles que no en dotar de solidesa i continuïtat l’ecosistema cultural, ja no dic artístic. Ara bé, el pensament crític és essencialment polític, i som molts els que fem política cultural amb la nostra pràctica de cada dia.