Música

jazz

DAVID CASTILLO

Renaixement Jarrett

Poc més d’un any després de l’edició de la capsa que contenia els concerts amb piano solo de Mòdena, Ferrara, Torí i Gènova, ECM recupera un altre inèdit d’aquesta mateixa època inestable de Keith Jarrett: els concerts que el 1998 va realitzar amb el seu influent trio –amb el baixista Gary Peacock i el bateria Jack DeJohnette– i que han titulat After the fall. Jarrett havia estat víctima d’una greu malaltia que amenaçava amb escac i mat la seva carrera. La desolació s’havia unit a l’estat físic apàtic i els concerts italians van ser un inici de l’annus horribilis, que finalitzaria amb aquest doble, que ha restat inèdit i que rescata el poder del pianista en un concert únic, datat a Newark, capital de Nova Jersey, prop de casa seva, a mig novembre del 98. Entre la tardor del 1996 i la del 1998, un buit total en una de les trajectòries més aclamades del jazz contemporani.

La melangia i la introspecció de la malaltia no diagnosticada dels concerts italians esdevé un renaixement en el seu disc amb trio posterior del 1998. Tenim un Jarrett de plenitud en un moment culminant de recuperació física i també anímica. I més en un artista tan dependent de les condicions psicològiques òptimes, que es pot emprenyar per la tos d’un espectador en un concert. Des de la primera peça del disc doble, The masquerade is over, s’aprecia un optimisme serè, la força d’un vitalisme contingut. El trio sona un punt romàntic, amb cada instrument dibuixant imatges belles i càlides. Alguns han volgut observar en aquest concert, i els anteriors a la malaltia, un dels grans moments de la trajectòria del pianista de Pennsilvània, però l’exageració sempre acompanya els clàssics. Aquí el tenim en un punt especial i els estàndards que interpreten sonen immaculats en el combo. Sentim peces, entre altres, de Charlie Parker, Bud Powell, Sony Rollins, Paul Desmond, John Coltrane, Pete La Roca i Edward Heyman, és a dir, una antologia del jazz negre i de la música popular americana, sense oblidar la versió de l’Autum Leaves, del poeta Jacques Prévert i Joseph Kosma adaptat per John Mercer. Una perla més!

After the fall és ple d’encerts perquè és lleuger, clàssic i alhora profund. Jarrett, Peacock i DeJohnette havien passat per la revolució de Miles i del free, però a finals de segle havien tornat a l’ordre i abandonat l’electricitat i les provatures arriscades. Poden semblar tendencioses aquestes afirmacions, però molts aficionats agraïm que els virtuosos toquin el teclat o els instruments amb els dits i no amb la sola de la sabata.

Posaria com a exponent de la categoria del disc la peça Old Folks, de Willard Robinson i Dedette Lee Hill, d’una bellesa incomparable i que Miles Davis ja havia recreat d’una manera superba. El que cal remarcar després de tants discos és que Jarrett mai no ens defrauda ni ens omple de vacuïtats. Val molt la pena aquest treball inèdit. És tan bo com la resta, i equiparable a la seva obra.

AFTER THE FALL
Keith Jarrett, Jack DeJohnette i Gary Peacock
Discogràfica: ECM


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.