La saviesa de l’art

Deixo de banda el currículum de Pep Admet­lla (Girona, 1962), artista que ha rebut pre­mis, beques, ha viat­jat pel món i ha estat cap­da­van­ter en l’ús de noves tec­no­lo­gies apli­ca­des a l’art. Estem al seu taller, a Santa Eugènia, i l’estudi de l’artista és la síntesi de tots els currículums. Em crida l’atenció el gran nom­bre de màsca­res de ritu­als tri­bals. Són peces autènti­ques que va com­prar pel seu interès estètic, però sobre­tot antro­pològic, en l’època que els artis­tes vivien una bonança econòmica –els que l’han vis­cut–. La per­sona humana cen­tra un dels grans interes­sos de la seva obra, tant pel que fa a la manera com es rela­ci­o­nen els humans en col·lec­ti­vi­tat com pel ves­sant fisiològic que estu­dia els sis­te­mes neu­ro­nals de la per­sona. Jo, que em defenso bé pel que fa a les sen­si­bi­li­tats poètiques dels artis­tes, em començo a per­dre amb un artista que fa de la ciència també el seu mate­rial cre­a­tiu. Després d’obser­var la seva repre­sen­tació de Ham­let, però subs­ti­tuint el crani d’un Homo sapi­ens per la repro­ducció del d’un Aus­tra­lo­pit­he­cus, penso que mai no aca­baré d’enten­dre del tot els artis­tes, que és tant com dir no enten­dre la natu­ra­lesa humana. O sigui, que anem per feina i ordre.

Vaig per la cosa fàcil i observo una de les ico­nes del taller d’artista: els pin­zells. Hi ha pin­zells a tots els tallers d’artista, fins i tot als estu­dis dels cre­a­dors que no pin­ten. Deu ser com un talismà fins i tot per als vide­o­cre­a­dors. La sang de Pep Admet­lla fa olor d’acrílic i d’oli. Ha pin­tat i, tot i que la seva obra ha deri­vat cap a altres camins, l’estudi res­pira amor a la pin­tura. Cal dir que una gran part de les obres pen­ja­des o recol­za­des al terra no són seves. Pro­ve­nen de la mera­ve­llosa pràctica de l’inter­canvi d’obra entre artis­tes. Fins i tot, a banda de la seva traça amb el pin­zell, Admet­lla també té solvència amb el lla­pis. És un molt bon dibui­xant, i fins i tot podria haver estat un des­ta­cat dibui­xant de còmics.

Però la història, sobre­tot la història dels artis­tes, és plena de ziga-zagues, i Admet­lla va topar amb Paco Tor­res Monsó, pot­ser un dels més grans cre­a­dors cata­lans con­tem­po­ra­nis per la seva capa­ci­tat d’unir en una sola cre­ació la matèria i el con­cepte. I així, Admet­lla va apren­dre a fer objec­tes amb tres dimen­si­ons que en el fons eren espe­rits este­ris. Idees amb forma i for­mes amb idees. També li ha que­dat un bri del caràcter per­formàntic que tenia Tor­res Monsó a l’hora de pre­sen­tar les seves obres escultòriques.

Aquests objec­tes aviat van ser habi­ta­cles. Podrien sem­blar sen­zi­lla­ment escul­tu­res, però la sub­ti­li­tat de l’artista hi afe­geix peti­tes ober­tu­res des de les quals es pot obser­var la vida inte­rior de la peça. Així ho va fer a l’escul­tura que va crear en memòria de Car­rasco i For­mi­guera a la placà Adrià, al barri bar­ce­loní de Sant Ger­vasi. Tot un mèrit que la família del polític afu­se­llat entengués la sig­ni­fi­cació de l’obra i no s’acon­tentés amb un clàssic bust del per­so­natge.

Tota aquesta manera de fer s’expressa en el seu estudi en un immens mar de maque­tes, pro­to­tips per a peces que després veu­ran la llum o sen­zi­lla­ment res­ta­ran als llimbs dels artis­tes on habi­ten els pro­jec­tes des­car­tats que gla­tei­xen per un dia veure el cel. Cadas­cuna d’aques­tes maque­tes podria ser, i de fet ho és, un peça artística sense valor sub­si­di­ari.

En defi­ni­tiva, si fem una pri­mera reca­pi­tu­lació, en el sen­tit clàssic, Admet­lla és pin­tor, escul­tor, brui­xot i artista con­cep­tual. O una bar­reja de tot ple­gat, però amb aquesta defi­nició no n’hi ha prou. Les seves cons­truc­ci­ons final­ment han tin­gut un sen­tit públic, és a dir, han vol­gut crear pro­jec­tes tran­si­ta­bles per la gent i habi­ta­cles en què es puguin enca­bir les per­so­nes huma­nes. Com el pro­jecte de cons­truir una ciu­tat enmig del desert. Hi ha qui diria que és arqui­tecte. Efec­ti­va­ment, ho és, però fet i for­mat des de mate­ri­als que no es poden adqui­rir en magat­zems per a la cons­trucció. En aquesta línia va par­ti­ci­par a la Bien­nal de Venècia de 2016 dins de la secció Eventi Colla­te­rali amb el pro­jecte Entre cos i enigma. Arqui­tec­tura dels sen­tits, en què es dona­ven la mà l’escul­tura, l’arqui­tec­tura, el dis­seny indus­trial i el pen­sa­ment utòpic.

Amb tanta trans­dis­ci­pli­na­ri­e­tat cal una bona for­mació i molt d’estudi. I és per això que els lli­bres ocu­pen un paper pro­ta­go­nista al seu estudi, és clar que sovint una segona línia d’objec­tes de tota mena sem­bla ocul­tar aquesta gran bibli­o­teca. M’ense­nya un dels volums que crec que no el tria per atzar. Es tracta d’un lli­bre il·lus­trat. Penso que el podria tro­bar també a la tau­leta de nit del doc­tor Frankens­tein. El lli­bre tracta de ciència mèdica i a la pàgina que obre es veuen les con­ne­xi­ons neu­ro­nals de l’ésser humà. La cosa ja em supera. Què en queda d’aquell escul­tor que vaig conèixer un estiu a Corea men­tre par­ti­ci­pava en un con­curs d’escul­tura pública? Tot ell era epi­der­mis, mirada enfora, però com­provo que la seva evo­lució l’ha por­tat a mirar el cos humà de por­tes endins. Sobre­tot té força interès en les con­ne­xi­ons neu­ro­nals. Tot el que activa el cer­vell li interessa i d’aquest tema en fa el seu cen­tre d’atenció artística. Podríem dir que el seu taller és ell mateix, conei­xe­ment que capta i conei­xe­ment que trans­met. D’aquí l’intens tre­ball docent que sem­pre ha por­tat a terme. Hi ha una frase que ha transmès al seus alum­nes; “Si vols tre­ba­llar has de pen­sar”, i ell mai no ha dei­xat de fer-ho, amb el mèrit de la seva for­mació auto­di­dacta de caràcter renai­xen­tista.