“La cara dels pares és el reflex de la felicitat del moment”

Va sortir per les xarxes socials. Un amic meu va posar una foto seva en què la seva filla li havia pintat tota la cara. Em va sorprendre molt, i vaig pensar que seria interessant trobar pares que es deixessin pintar per les seves filles. Primer vaig fer la prova jo, ho vaig proposar a la meva filla de set anys i li va encantar la idea. Quan vaig veure el resultat em vaig decidir. A través de les xarxes socials vaig buscar voluntaris i els vaig trobar en poques hores.

Sí, com a pare de filla i fill crec que les nenes tenen un vincle especial amb els pares. Després preguntant a altres homes, em vaig trobar que a molts altres ja els havien intentat pintar la cara, les seves filles. A la majoria d’infants els agrada pintar, i amb l’edat ho perden. La idea era fer una cosa divertida, visual i amb molt de color. Volia treure un somriure, sobretot que s’ho passessin bé les nenes, però crec que els pares encara s’ho passen millor. Són moments de molta emotivitat. La cara dels pares és el reflex de la felicitat del moment.

Després de la selecció vam començar amb les sessions. Va ser força ràpid, al cap d’uns quatre mesos vaig tenir les fotos fetes.

Aquesta era la meva intenció. Ho tenia clar. Parlant de pares i filles, era la millor data.

Un d’ells és el Marc Martínez. Conec la seva germana des de fa molts anys perquè vaig estudiar amb ella. Un dia vaig coincidir amb ell i quan li vaig explicar el projecte es va animar a participar-hi. En aquell moment hi era el David Bagés, que també té una filla, i s’hi va apuntar de seguida. Els estic molt agraït.

Em vaig llançar a la piscina perquè no necessitava cares perfectes. Només calia corregir llum, contrast, tallar i fer el mínim de retocs. Vaig fer la prova amb l’aplicació que faig servir per les xarxes socials i vaig veure que el resultat era bo. És el primer cop que faig una exposició amb fotos editades només amb el mòbil.

Fins ara els fotògrafs professionals han treballat amb càmeres grans, molt pesants, i ara les grans marques estan apostant per càmeres més compactes amb una qualitat d’imatge espectacular i un format molt més reduït. Amb les fotos amb el mòbil, i tot i que la qualitat no és la mateixa que amb una reflex, es poden aconseguir resultats raonables.

La càmera no fa el fotògraf. No hi ha res pitjor que quan et diuen que la teva càmera fa molt bones fotos. És com si haguessin dit a Paco de Lucía que la seva guitarra tocava molt bé. Una foto mediocre per molts filtres que li posis continuarà sent mediocre. Fer una foto és fàcil i tenim a l’abast molts dispositius per fer-les, però tot té un límit. Hi ha gent amateur molt bona, però aquesta és una professió amb molt d’intrusisme i competència deslleial.

M’agrada molt ajudar a través de la meva feina. Va ser una exposició a benefici de la Fundació Puigvert amb models anònims amb bigoti per conscienciar sobre el càncer de pròstata. Totes les fotos que s’exposaven es van vendre per recaptar fons, i jo també vaig donar una part a la mateixa causa. Va tenir molta repercussió, i estic molt satisfet del resultat.

Tothom mereix el seu minut de glòria. A més, són els més agraïts, perquè el que volen és sentir-se bé. El més important és dedicar temps perquè surti el que els models porten a dintre.

Fa molt de temps que em plantejo fer una exposició sobre el càncer de mama tractant-lo d’una forma que la gent sigui conscient de com d’agressiu pot ser sense que sigui desagradable. Em ve molt de gust fer una exposició sobre famílies d’ara: monoparentals, homosexuals, ètniques, amb divorciats, vidus, amb fills adoptats... També m’han proposat fer una exposició sobre els trasplantaments de ronyons amb fotografies de trasplantats i donants.