Música sense crisi

Els apocalíptics que pronostiquen el final de la música només perquè els seus negocis se'n van en orris haurien de prendre nota del País Valencià. Sense gairebé cap indústria que li doni suport i amb escàs suport institucional, la música popular no hi para de brollar. Urbàlia Rurana i La Romàntica del Saladar, dos dels grups valencians que més places han trepitjat animant saraus, ho van tornar a demostrar. Els primers van celebrar els vint anys de difícil però fructífera existència oferint folk d'arrel valenciana i mediterrània. I els segons es van presentar des de Xàbia amb un relluent disc, Casino Jalouse, on arrangen per a banda tangos, havaneres, masurques, pasdobles... i tota la varietat dels estils que sonaven als casinets de la comarca de la Marina entre els anys vint, trenta i quaranta, anys en què, com ara, també es parlava de crisi.

Abans del ball ofert per La Romàntica, la primera part de la nit va servir per repassar la trajectòria d'Urbàlia Rurana. Exactament, feia vint anys i tres dies que havien fet el seu primer concert, també al Tradicionàrius. Toni Torregrossa, el creador de la formació que segueix al peu del canó al costat de Carles Gil, va explicar alguna batalleta, com ara aquella en què els dos dolçainers del grup van haver de posar-se a tocar en un control de la Benemérita per distreure els agents. Es van recuperar antigues peces, com ara Picaina, un cant amargant sobre les inclemències de la vida al camp, o Cavall blanc, himne èpic rescatat del repertori de Cànem, la formació que a finals dels vuitanta va marcar el camí a Urbàlia. El grup de Torregrossa també va recórrer a peces d'altres països que ha anat adaptant a la seva característica sonoritat, com ara l'occitana Al pont de Mirabel, o una tarantel·la apresa de la Nova Compagnia di Canto Popolare.

En la recta final, va pujar a l'escenari Jordi Fàbregas, ideòleg i picapedrer del folk, que va recordar la col·laboració del seu antic grup Primera Nota amb Urbàlia marcant-se unes Seguidilles, jota i quin fandango!. I ja en el punt culminant, van anar apareixent els músics de La Romàntica del Saladar, vestits de dandis d'època, per omplir de vents la cançó de Sant Rorro, patró dels borratxos i dels devots de les tavernes. Per a l'ocasió, es va agafar l'estàtua del sant del porró que presideix la barra del CAT i es va instal·lar en un lloc privilegiat de l'escenari. Des d'allà va contemplar aquest grapat de valencians que en saben més de música que de crisi.