Crema Troia

Abril. Mes de lli­bres, roses (plu­ges), poe­mes, dames i cava­llers. Par­laré d’Helena de Troia, bella dama per la qual molts cava­llers van haver de llui­tar. Joan Mar­ga­rit ens diu en vers que “Helena és tots els som­nis que la vida s’ha anat que­dant.” Els poe­tes, tan visi­o­na­ris. Què faríem sense el llen­guatge metafòric, mític, simbòlic? Moriríem, perquè sense bellesa i poe­sia no es pot viure.

Clau­di­car davant la bellesa és el que va fer Paris, príncep troià, en el Judici impro­vi­sat, on pre­ci­sa­ment tres dees­ses de l’Olimp volien obte­nir la poma d’or que duia el mis­satge “per a la més bella” –llançada per Eris, la discòrdia–. A qui li va lliu­rar Paris el tro­feu de la fruita dau­rada? Doncs a Afro­dita (Venus). I per què? Perquè li ofe­ria la dona més guapa de la terra i aquesta temp­tació va pas­sar davant de tot, de la savi­esa, el poder i altres glòries que li pro­me­tien Atena o Hera. Els humans som així. I l’encar­nació de la bellesa era Helena d’Esparta, esposa del rei Mene­lau, i al rap­tar-la es va des­en­ca­de­nar la guerra de Troia. Aquest és l’ori­gen mític de la famosa guerra, que sem­blava només un relat èpic ima­gi­nat per Homer a La Ilíada fins que a finals del segle XIX l’empre­sari ale­many Hein­rich Sch­li­e­mann va topar amb les res­tes que con­fir­ma­rien que, com a mínim, la ciu­tat lle­gendària d’Ilion (nom grec de Troia) va exis­tir. Una guerra de deu anys per culpa d’una dona. Quan­tes cul­pes sobre les dones (Pan­dora, Eva...)

Per reconèixer Helena en les repre­sen­ta­ci­ons artísti­ques cal tenir dife­rents detalls en compte. Si es copsa el moment del rapte, com ho fa Luca Gior­dano (XVII), s’ha de dis­cer­nir que no siguin altres rap­tes, com el de Persèfone (Prosèrpina). Si va acom­pa­nyada de Paris, el seu bar­ret ver­mell, dit bar­ret frigi –indi­cant la seva pro­cedència ori­en­tal–, ens delata de qui par­lem, com fa Jac­ques-Louis David (XVIII). Si apa­reix Mene­lau amb casc i arma alçada, cal apun­tar que no mata la seva muller adúltera pre­ci­sa­ment perquè també es ren­deix davant la bellesa del pit que li veu. I si Helena està sola? No hi ha cap atri­but con­cret per iden­ti­fi­car-la. Són retrats feme­nins exem­ples, en si matei­xos, de bellesa, el motiu de tan­tes cala­mi­tats. En gene­ral va rica­ment enga­la­nada, com en el qua­dre de Gas­ton Bussière (XIX), i sovint s’entre­veu la ciu­tat en algun punt. En tot cas, segons les fonts, Helena era rossa, i això pot sor­pren­dre molts que asso­ci­a­rien la ubi­cació geogràfica de Troia, actual Tur­quia, amb una noia morena de pell i cabells –recor­dant també l’actriu grega Irene Papas.

Gua­nyi qui gua­nyi la guerra, pel camí hi ha mol­tes pèrdues. Aquil·les o Hèctor, que sem­bla­ven inven­ci­bles, moren. Acaba Troia i acaba un món amb ella, perquè l’heroi de L’Odis­sea ja té un altre per­fil. Ulis­ses pot­ser té la mateixa força, però en lloc de l’ímpetu o l’arrogància, fa ser­vir l’astúcia, la metis. Ell és polítro­pos, el dels mil ardits. Tri­garà deu anys més, però arri­barà a Ítaca. “Helena és tots els som­nis que la vida s’ha anat que­dant”. Som­nis indi­vi­du­als i col·lec­tius.