Patrimoni
Carme Torrents
Historiadora
“Verdaguer és una figura calidoscòpica”
-
La historiadora Carme Torrents ANDREU PUIG. -
Franco saluda Victòria dels Àngels i diversos ministres del seu govern a Sant Sebastià, després de en l’estrena de la cantata l’‘Atlàntida’, basada en l’obra de mossèn Cinto i amb música de Falla i d’Ernesto Halffter FUNDACIÓ VERDAGUER. -
Carme Torrents, just a l’inici del recorregut per la vida de Verdaguer que proposa l’exposició. A l’esquerra, Porcioles, alcalde de Barcelona, i Mavalde, alcalde de Madrid, inauguren al parc del Retiro un monument que homenatja Verdaguer, cobert amb la bandera preconstitucional. A sobre, Franco saluda Victòria dels Àngels i diversos ministres del seu govern a Sant Sebastià, després de l’estrena de la cantata ‘L’Atlàntida’, basada en l’obra de mossèn Cinto i amb música de Falla i d’Ernesto Halffter ANDREU PUIG / FUNDACIÓ VERDAGUER.
Verdaguer és una figura que et permet moltes lectures i, a més a més, és un gran símbol
Se li ha hagut de treure la sotana i la imatge franquista, que el va segrestar en interès propi
El 1902, més de 300.000 persones van assistir al funeral de Jacint Verdaguer. Fins i tot ara, que estem acostumats a protagonitzar manifestacions multitudinàries, la xifra és alta. Era un gran poeta, un capellà –amb diversos conflictes oberts–, un home ple de contradiccions morals, un símbol. I com a símbol el va utilitzar el franquisme, dècades després, cosa que va distorsionar la percepció que durant anys, i encara actualment, tenim de la seva figura.
Ho explica Carme Torrents, historiadora i directora de la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles que, juntament amb el també historiador Carles Puigferrat, ha comissariat l’exposició Verdaguer segrestat. La utilització del mite durant el franquisme, al Museu d’Història de Catalunya.
El franquisme va apropiar-se del mite de Jacint Verdaguer per guanyar-se els catalans o en favor propi?
De fet, seria una arma de doble tall. D’una banda, crec que sí, per fer un favor als catalans i, per tant, integrar-los. Hi havia gent, catalans amb bastanta intel·ligència, que treballaven en aquest sentit. Però, d’una altra, els anava bé per donar una imatge hispànica. Veien en la figura de Verdaguer una icona molt sòlida que altres estats tenien i que els servia.
Era un gran poeta, però no només això.
Sempre he pensat que els escriptors poden donar molt recorregut a una ideologia. I la figura de Verdaguer, el fet de ser capellà i catòlic, anava molt bé amb la visió nacional, amb la visió feixista, si hem de parlar amb propietat. Per tant, era una figura prou gran, prou magnífica per poder esqueixar-la i treure’n els elements que realment en necessitaven.
La del capellà i “home de bé”.
Verdaguer encara pateix aquest problema. La visió del capellà que feia versos, carrincló, i que té una visió molt limitada de tot. Un capellà de poble que aconsegueix triomfar. Aquesta visió anava molt bé als franquistes. I Verdaguer, de fet, aquesta lectura també la té. És un dels temes que ens plantegem en l’exposició, quin Verdaguer tenim al nostre imaginari. Hi caben cinquanta verdaguers, cosa que amb uns altres autors no passaria. Agafa un Salvat-Papasseit o un Riba i tens una imatge, d’entrada. En canvi, Verdaguer és una figura calidoscòpica que permet moltes lectures. I és un gran símbol.
Que Folgueroles fos un objectiu militar durant la Guerra Civil recorda l’1-O, quan van impedir que el president Puigdemont votés a Sant Julià de Ramis.
[Riu] Fas una comparació molt interessant. Vam trobar surrealista que Folgueroles fos objectiu militar i que així ho digués La Vanguardia del 4 de febrer del 1939. Entenc que surtin altres llocs, com ara els collets de la comarca, punts estratègics geogràficament, però Folgueroles està entre la Plana i les Guilleries i no té res d’estratègic.
Estratègia cultural, potser?
Sí, que fos estratègia cultural, en part em va emocionar, perquè penses quina importància donen al lloc de naixement d’un autor. Hi havia una certa intel·lectualitat catalana que es brindava a això. Però, al mateix temps, penses que Sant Julià de Ramis va ser notícia, pobra gent, quan jo mateixa no m’havia preocupat mai per saber qui hi vivia.
Van ser hàbils amb la tàctica de publicar l’obra completa de Verdaguer però en català prefabrià, per arcaïtzar la llengua de cara al nou lector.
Verdaguer mor el 1902. El 1914, surt el diccionari de Fabra i les obres completes de Verdaguer ja són a totes les cases. A partir que es normalitzen, la gent sent el seu català, s’identifica amb el català que llegeix de Verdaguer. Va arribar a tenir registrats cap a vuit-cents noms d’ocells. Fixa’t en la riquesa lingüística que tenia el país a través d’ell. I el llegien. Aquesta alimentació mútua del que escrivia Verdaguer, però que la gent s’hi identificava, es vol evitar allunyant-lo cada vegada més del poble.
A través de la llengua?
Sí. Vint anys després, quan s’ha normalitzat un català estàndard que permet tenir-ne una visió moderna, ells van i el publiquen en una llengua antiga.
La persecució de les llengües és una constant.
Sempre he pensat que l’Estat francès va aconseguir això amb la llengua d’oc, que es va minoritzar, que era mal vista... Joan-Lluís Lluís explica molt bé com aquella llengua es va desprestigiar.
Que avui dia no es conegui l’obra de Verdaguer, o no prou, és només culpa d’aquesta apropiació franquista?
Tinc una opinió formada d’això que, per desgràcia, a cada nova investigació es corrobora més. Aquest segrest de Verdaguer per part del franquisme impedeix que entri a les universitats. És a dir, els professors que els anys seixanta i setanta entren a les universitats catalanes han estat formats amb la visió que ens ha deixat el franquisme de Verdaguer. Per tant, tenen uns prejudicis amb la figura d’aquest personatge que no els permet entrar-hi obertament.
No ho fa ningú?
Sí. El primer és [Joaquim] Molas, que comença a dir que Verdaguer té elements interessants. Josep Maria de Sagarra també n’havia parlat. Tots els escriptors posteriors a Verdaguer li reconeixen el mèrit de la llengua, això no li ho discuteix ningú. Els noucentistes primer se’l carreguen, però després el valoren. Espriu i Rodoreda també el valoren. Però el món intel·lectual el veu com a objecte que no és interessant per a l’estudi perquè ha format part d’aquest paquet conservador, franquista.
Déu n’hi do.
Sempre poso el mateix exemple: la primera tesi doctoral sobre Verdaguer es llegeix el 1996 i ell va morir el 1902! Fins als anys vuitanta, primer amb Molas, després Ricard Torrents, amb Segimon de Serrallonga... gent que s’han format a Alemanya, que coneix el romanticisme alemany, que coneix Hölderling, que pot comparar la literatura alemanya amb el Verdaguer que tenim, no es comença a reivindicar la seva figura.
I després d’ells?
Els primers que s’hi comencen a enfrontar sense complexos són la generació, per parlar d’un cantautor, de Roger Mas. O ara, últimament, del grup Obeses. O poetes amb un profund coneixement literari, com serien Enric Casasses i Dolors Miquel.
Però la situació pot millorar.
M’agrada veure que hi ha poetes joves que s’hi apropen amb una candidesa amb què no ens hi hem pogut apropar gent d’una altra generació. Veuen la figura del poeta i de l’home. Se li ha hagut de treure la sotana, però no només la sotana, se li ha hagut de treure la imatge franquista, que el va segrestar per als seus interessos.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.